A l’entorn de Picasso

Actualment es poden veure a Barcelona dues mostres de  pintura i dibuix de Picasso; la primera és una exposició sorgida dels fons de pintura, especialment picassiana, de la Galeria Joan Gaspar. La segona, és una gran exposició en el Museu Picasso, que aparella l’obra de Picasso amb el sobrevenir d’una gran amistat del pintor, la del poeta Paul Éluard.

En la primera d’aquestes exposicions hi trobem el Picasso més atrevit i informal, el qual, fent gala del seu domini del dibuix, ens mostra les perspectives eròtiques, burlesques o escandaloses d’uns personatges de ficció que s’encadellen amb la figura del pintor. Són dibuixos sobre gravat, amb tècniques d’aiguafort, aiguatinta, punta seca, al sucre i litografies, en els que el traç crea les formes d’una manera rotunda i lliure (Figs.1 i 2).

En la segona exposició, la del Museu Picasso, hi trobem una gran quantitat de dibuixos i pintures, que reflecteixen l’ambient en el qual Picasso es relacionava amb el poeta Paul Éluard, amb la seva dona Nusch Éluard i diversos amics, com Man Ray, Lee Miller, Dora Maar i Roland Penrose, entre d’altres. Abarca un llarg període de temps, des de finals de la Gran Guerra (1918) fins als anys cinquanta del segle passat.

Aquesta mostra té diferents registres. En un d’ells hi veiem l’evolució post-cubista de Picasso, en la que persisteix en una recerca d’una aparent simplicitat pictòrica, però molt ambiciosa en l’expressió volumètrica d’un objecte i de la figura humana (Fig.3). Un altre aspecte es el que reflecteix la influència que Paul Éluard exerceix en el posicionament del pintor enfront d’altres corrents artístics, com el surrealisme; corrent aquest que no encaixava massa amb la visió profunda i verista del pintor i amb la que no s’acabava d’identificar (1). També influí en les seves adhesions polítiques, reticent com era respecte a l’stalinisme, malgrat acabés afiliant-se al partit comunista després de l’alliberament de París (2).

Picasso era sensible a la influència dels poetes, també ho va ser anys abans, amb Apollinaire (3). Aquí es fa palesa la compenetració de Picasso amb l’emotiva i compromesa poesia d’Éluard. L’exposició mostra la gran abundància de texts poètics i llibres que el pintor va il·lustrar per al seu amic, alguns d’ells amb gran repercussió mediàtica a l’entorn de les situacions polítiques del moment (la guerra civil espanyola i l’ocupació alemanya de França) i d’altres, nascuts directament dels corrents artístics de París o de l’admiració que Éluard li dedicava profusament. Entre ells podríem destacar: La Barre d’appui, Les Yeux fertiles, Au rendez –vous allemand, el volum de Solidarité, (en què hi col·laboren diferents pintors compromesos políticament, amb motiu del bombardeig de Madrid) (Fig.4), o À Pablo Picasso, tots ells amb gravats i dibuixos de Picasso (4).

Sembla que Paul Éluard va introduir Dora Maar en el cercle d’amics de Picasso, la que acabaria sent la seva nova parella (1936) (2). Una dona de talent artístic reconegut en els cercles de Paris i de forta personalitat, quelcom habitual en les parelles de Picasso. En aquest sentit es podria dir que totes les relacions i amistats de Picasso eren sinceres i entusiastes, però aquests sentiments no alteraven la persistent obsessió que el guiava, a crear i a aprofundir en la seva pintura.

Val a dir que Eluard i Picasso, amb la seva amistat, es retro-alimentaven (2). El primer, amb una poesia quasi èpica, que afirmava un ideal social i de bellesa i el segon, portat per la pulsió infatigable (Picasso mai no en tenia prou, sempre es volia superar a si mateix i als altres), d’una pintura que, més enllà de la bellesa, ens donés una visió “primera” de la realitat de l’home, però també dels seus mites (Figs.5 i 6).

Al marge d’aquestes exposicions, en el conjunt de l’obra de Picasso hi ha una estreta relació entre el dibuix i la pintura. Quan domina el dibuix, la pintura sembla quelcom accessori. Quan domina la pintura, sembla que no n’hi hagi de dibuix. En ambdós casos es pot expressar amb un classicisme sublim o amb un post-cubisme “no avantguardista” (quasi ninotaire), deliciosament expressiu i revelador (Fig.7 i 8).

Picasso no valorava el treball de l’artista-pintor, solament el de pintor (5). El seu afany va ser recrear la representació pictòrica d’una manera nova i personal, sent fidel al mon real, però també al mon pictòric que ell es veia capaç de recrear; des dels primitius (pintura pompeiana, romànica catalana, ibèrica…) (6) (Fig.9), fins a les expressions més avantguardistes (les pròpies o dels seus col·legues). Potser per aquest motiu, no parava d’observar selectivament en el seu entorn les obres pictòriques que considerava valuoses dels seus amics i coneguts (Braque, Matisse, Miró, Leger…), com també les dels grans pintors que el precediren, i dels quals coneixia a la perfecció l’obra (Velázquez, Poussin, Rembrandt, Ingres i, més recentment, Rousseau, Rouault, i en especial Cézanne) (Figs.10 i 11).

En Picasso persisteix una lluita soterrada entre el classicisme pictòric que ell admirava (així ho veiem en el quadres que pinta de les dones que va estimar i en els d’altres retratats, amb els qui se sent implicat) (Figs.12 i 13)), però que malgrat tot considerava superat (potser, en part, perquè per ell no era cap repte), i el “sortir al combat” de la pintura més recent, la que li era contemporània, per reconduir-la a la seva “Arcàdia” particular.

Una Arcàdia en la que hi té cabuda la primitiva innocència (feliç o desgraciada) i el plaer de viure. La pintura d’un món originari en què l’home recuperava els valors humans, els hàbits arcaics, que Picasso mitifica o -potser més ben dit- els somia (7) (Fig.14). Quelcom semblant al que anteriorment havien fet els grans mestres i que ara Picasso, com si jugués a barallar-s’hi, s’atreveix a reinterpretar. (Fig.15 ).

Com diu John Berger, en el seu llibre Fama y Soledad de Picasso (8) en parlar de la seva pintura més trencadora i de les seves reinterpretacions “La contribució de Picasso a la nostre cultura, mitjançant obres com aquestes, és molt considerable. Ha fet que ens adonéssim de les sensacions com cap altre artista ho havia aconseguit. Però tals obres depenen, pel seu significat, d’allò que semblen minar i destruir. Sense el Poussin, el Picasso no tindria sentit. Les distorsions tenen validesa per nosaltres solament perquè, al contrari que els nens i els animals, som capaços de reconèixer-les i mesurar-les com a tals […] aquestes obres, segons sembla tan lliures, son actes d’homenatge a la tradició pictòrica europea del dibuix […]”.

Abastar i endinsar-se en l’obra de Picasso, requereix un esforç d’observació i de reflexió, per entendre el seu complicat món de relacions. Potser per aquest motiu, el poeta Josep Palau i Fabre, gran amic de Picasso, ho encertava quan el relacionava amb la cinquena de les “Elegies de Duino” de Rainer Maria Rilke, escrites durant la Primera Guerra Mundial i, davant del quadre “Els Saltimbanquis” de Picasso, deia (9): “Hi ha en la història de l’art –en la història de la poesia, de la música, de la pintura-, relacions obscures i profundes que passen sovint inadvertides als ulls dels seus contemporanis: veritables diàlegs entre genis de diverses èpoques o de diversos països o de diverses arts; veritables contactes “secrets” que constitueixen, en part, la revenja del geni sobre la seva època o el seu ambient”.

Josep Pericot

Barcelona, 8 de gener de 2020

 

Bibliografia:

  • Stéphane Guegan, “¿Tierno espejo?” a “PABLO PICASSO, PAUL ÉLUARD. Una Amistad Sublime”, pp.160-189, Museu Picasso, Ajuntament de Barcelona, 2019.
  • Malén Gual, “Picasso y Éluard ante la Guerra Civil Española”, Ibídem, pp. 98-125.
  • Emmanuel Guigon, “Prefacio”, Ibídem, p.11.
  • Philippe Blanc, “Éluard, Picasso y el Libro. Referencias clave para una Biobibliografía”, Ibídem, pp.30-57.
  • André Malraux, “La tête d’obsidienne”, p.110, Ed. Gallimard, 1974.
  • Concepció Boncompte, “ -De Pageses d’Andorra- a -Demoiselles d’Avignon- : un viatge romàntic”, pp.17-62, Ed. Govern d’Andorra, 2016.
  • John Berger, “Fama y Soledad de Picasso”, pp.136-142, Alfaguara, Santillana Ediciones Generales, 2013. (El text original anglés es del 1965).
  • John Berger, Ibídem, pp.132-133.
  • Josep Palau i Fabre, “La cinquena elegia” a “PICASSO a vol d’ocell “, pp.55-56. Edicions de 1984, 2007