Estem en un món canviant en diferents àmbits, també pel que fa a la sostenibilitat del planeta. La revolució industrial en el seu moment, la indústria, la tecnologia, l’increment de la demografia que ha passat de 1.500 milions de persones a principis del segle XX, als 8.000 milions actuals, fa que la manera de viure d’avui en dia sigui molt diferent de la que hi havia fa cent anys, posem per cas. Aquesta realitat ens ha portat a l’ús indiscriminat dels recursos naturals del planeta, que han servit per tenir una millor qualitat de vida i per donar resposta a l’adaptació de tots els sectors al moment actual. Tot plegat ens ha situat en una realitat que afecta a la sostenibilitat del planeta i confirma el canvi climàtic, amb catastròfiques conseqüències per la vida humana, si no hi posem remei. Estem en una cruïlla en què hem de decidir cap a on volem portar el planeta. De fet, nombrosos estudis científics certifiquen l’escalfament global i també és cert que les organitzacions internacionals, els estats i d’altres institucions s’han compromès a revertir la situació però, massa sovint, els acords solemnes que es prenen acaben en paper mullat perquè els estats més importants del món, els que més contaminen, no acaben de prendre’s seriosament el futur crític que ens ve a sobre. És veritat, també, que el dia a dia no ens permet afrontar els problemes globals com el canvi climàtic, les migracions o l’energia, i massa sovint ens quedem encallats en la solució dels conflictes que ens van sorgint, com és el cas de la pandèmia o de la guerra d’Ucraïna o d’altres de més propers.
Les conseqüències de la pandèmia ja s’intuïen devastadores per l’economia i el benestar en general i la situació es va agreujar amb l’inici de la guerra d’Ucraïna que ho ha alterat tot. L’esforç de consens dins la UE fins arribar a crear els Fons Next Generation EU, amb 750.000 milions d’euros per la sortida ordenada de la crisi de la Covid, era tota una declaració d’intencions. Després varen venir els increments del cost de l’energia, que provocaren una pujada de preus en altres sectors. I la inflació es va situar per sobre el 10%, que és totalment incompatible amb l’objectiu i mandat del Banc Central Europeu que és mantenir la inflació per sota el 2%. També ho és des d’un punt de vista pragmàtic, donat que amb aquesta pujada de preus, sense que s’apugin els salaris, el poder adquisitiu de les famílies baixa molt i aboca a moltes a situacions de pobresa. Així doncs, quan ja sortíem de la pandèmia, hem entrat a la guerra que és més letal que la pròpia pandèmia, pels efectes de morts i destrosses econòmiques. La decisió està presa i l’objectiu d’occident és deixar de dependre de l’energia russa, fet que obliga a cercar i consolidar d’altres venedors i rutes d’arribada. El que convindria, pel bé de tothom, especialment per a la ciutadania ucraniana, és que es trobés la fórmula per aturar la guerra i per mantenir la pau, que sovint és encara més difícil. Si s’aconseguís, hi guanyaria molt la població ucraniana, també l’europea i també tota la humanitat. I aplanaria el camí cap a poder concentrar-se en les polítiques adreçades a mantenir la sostenibilitat del planeta.
Que es fa a la Unió Europea
Un dels reptes que tenim a Europa és la gestió de l’energia. Sabíem que havíem d’anar evolucionant cap a energies sostenibles i segures i deixant progressivament les fòssils i contaminants. I de fet, la Unió Europea ja en marcava objectius relacionats amb la sostenibilitat del planeta. Cada estat, però, ha gestionat l’energia com li ha convingut en funció dels seus interessos. I per això ens hem trobat que Alemanya comprava gas i petroli a Rússia i l’estat espanyol es proveïa del gas d’Algèria, posem per cas. I de cop, dos fets han vingut a alterar l’equilibri que teníem. L’objectiu ha sigut deixar de dependre de l’energia de Rússia, fet que ha generat un terratrèmol econòmic i geopolític, obligant a obrir contractes amb nous productors, fet que ha generat alteracions de preus i incerteses. Veurem com va evolucionant tot, però la decisió presa ja ha canviat per sempre el marc que teníem i ara s’orienta a no dependre només d’un proveïdor. Per altra part, la UE, en el marc del Pacte Verd, està impulsant energies netes que ajudin a garantir les necessitats, per arribar a un any 2050 climàticament neutre. Això requerirà descarbonitzar el sector de l`energia que representa el 75% de les emissions de gasos d’efecte hivernacle. Per aconseguir-ho, la UE ha aprovat el pla REPowerEU que ha de posar fi a la dependència de les importacions de combustibles fòssils russos. També exigeix estalviar energia, produir-ne de neta i diversificar-ne el subministrament. Aquest pla està dotat de mesures financeres i jurídiques i d’inversions complementaries d’uns 210.000 milions d’euros fins el 2027, per aconseguir la independència energètica de Rússia, que ara ens costa prop de 100.000 milions d’euros l’any. S’han establert mesures a curt termini, com compres conjuntes de gas, desplegament ràpid de projectes d’energia solar i eòlica i aprovació de projectes d’hidrogen a escala de la UE, entre d’altres. I també accions a mig termini que haurien d’estar completades el 2027, com nous plans estatals amb càrrec al Fons de Recuperació i Resiliència per finançar inversions per valor de 300.000 milions d’euros, a més establir estímuls a la descarbonització industrial i d`altres. Per altra banda, La UE, amb socis com la Xina, Japó, Índia, Corea del Sud, Federació Russa i EUA, està desenvolupant la possibilitat d’obtenir energia per fusió, amb l’esperança de disposar en el futur d’una energia abundant, segura i sostenible. Així les coses, la realitat ens ha portat a una gestió centralitzada de l’energia a la UE, a accelerar la cerca d’energia neta, a acabar amb la dependència de Rússia i també ha portat diferents sectors socials a demanar que l’energia sigui un dret. Veurem com es va gestionant el futur de l’energia i també el paper que hi tindran els sectors privat i públic i la societat en general. I veurem si, amb la utilització d’una energia més neta, s’aconsegueixen els objectius de ser una zona d’emissions zero l’any 2050.
Conclusions
En tot cas, l’aposta per actuar contra el canvi climàtic ha de ser global, perquè si no, ens podem trobar que uns facin els deures, per exemple la UE, que només representa el 6% de la població mundial i sobre el 20% del comerç, i que altres estats importants no ho facin, amb la qual cosa no s’aconseguiria l’objectiu de reduir l’escalfament global un 1,5%, a més d’altres objectius emmarcats en els disset ODS (objectius de desenvolupament sostenible) que va marcar la ONU, especialment en matèria d’energia, transport, indústria, infraestructures i finances. Així, està clar que a la lluita contra el canvi climàtic hi han de participar tots els estats, institucions i ciutadania del món. Veurem com va evolucionant tot plegat, però només tenim un planeta i l’hem de preservar per a les futures generacions. La solució passa per compartir objectius i fer-ho amb solidaritat. Som-hi!
