D’influencers i influïts

Com tantes altres coses que avui passen per actuals, el fenomen dels influencers, del que ara se’n parla tant és, en el fons, tan vell com la roda o l’anar a peu. La gent sempre ha tingut referents als quals ha encarregat la modulació de la seva manera de pensar i actuar, tant individualment com en societat. Potser perquè pensar fa mandra o en aquest sector treballen pocs autònoms.

Abans, els més lletraferits comptaven, com a mínim, amb un filòsof o un poeta de capçalera. En canvi, les famílies benestants sempre van preferir la figura del consigliere, que era algú capaç de fer-los d’advocat, de comptable i, si calia, d’home de palla. Però com que no tot ha de ser comprar o vendre, també freqüentaven algun pare espiritual que els servia de far i guia per arribar sans i estalvis a les costes del cel. 

Més recentment, s’han posat de moda altres tipus d’assessors, com ara el gurú (n’hi ha de moltes disciplines i tendències), el coacher o l’entrenador personal. Ara bé, com que els joves no solen poder pagar-se aquestes coses, ha sorgit tot això dels youtubers i els influencers que, pel que sembla, arrosseguen milions de seguidors i generen enormes beneficis, tant per a ells mateixos com per a les empreses que els patrocinen. Tant se val que el seu currículum acadèmic i professional càpiga en un pòstit i que els seus arguments, quan hi són, no resisteixin mig assalt dialèctic. Funciona.

Recordo que la meva germana, mentre sèiem a sopar, es posava de cop i volta molt seriosa i sentenciava amb la superioritat moral de la vident més reputada: “Enguany, es portarà el gris perla”. I qui ho decidia allò? Què havien fet malament la resta de colors? Jo, com que era més petit que ella, no gosava qüestionar la seva profecia. Il els meus pares, suposo que preocupats per altres qüestions més prosaïques, tampoc. Es donava per suposat que el fet obeïa a raons d’ordre superior que no es podien discutir. A més, la meva punyetera germana sempre tenia raó perquè, efectivament, el que es venia més aquella temporada era el gris perla. 

Hi ha molta gent aficionada a dir-nos com hem de pensar, vestir, menjar o estimar. Quina sèrie hem de seguir o quin ritme hem de ballar. On hauriem de passar les vacances o festejar el nostre aniversari. Manuals d’autoajuda, tutorials de bricolatge. Sempre ha estat així. La diferència radica en el format. No n’hi veig cap altra. 

Fins i tot la política s’ha encomanat d’aquest estat de coses. Els que abans eren dirigents més aviat avorrits i sovint impermeables a la disbauxa emocional del gran públic han estat substituits per autèntiques icones pop, articles d’un sol ús que ens asseguren la diversió amb els seus tuits i la seva obligada naturalitat de senyors -o senyores- que bé podrien ser el nostre veí o la nostra germana. La que sempre encertava el color de moda. I a la que crèiem a ulls clucs. La força d’un missatge no radica en el seu contingut, sinó en el fet que qui el transmeti sigui creïble. És a dir, que s’assembli el màxim possible a nosaltres. Perquè, tret de Groucho Marx, qui més qui menys es considera mereixedor del més alt dels crèdits. És l’efecte ventríloc i titella. Et diuen el que vols sentir i aplaudeixes. O votes. I demà? Demà serà un altre dia. I l’oblit, el seu còmplice necessari.