El bisbe de cap a peus

El passat diumenge 23 d’octubre a quarts de set del matí, encara era fosc, quan els primers cotxes començaven a arribar a la pineda del camí de Santa Caterina, entre Bellcaire i Ullà. Les persones del Grup Excursionista Montgrí (o Casal del Montgrí nostàlgicament), equipades amb frontals i armilles reflectants, els anaven endreçant al camp que en Puig havia cedit com a aparcament.

La sortida estava prevista per a tres quarts de vuit, però just tocades les set, ja hi havia una corrua de caminadors i caminadores que enfilaven el corriol que passa per sobre de la Pedrera. Feina feta no fa destorb!

Entre dos i tres quarts de vuit, arribaven els dos autobusos que portaven la resta de marxaires que havien deixat el cotxe aparcat a l’Estartit i que també començaven a enfilar cap a la muntanya d’Ullà. A tres quarts de vuit en punt, l’organització recollia taules i cadires i es dirigien als respectius llocs prèviament adjudicats, punts de control i avituallaments. Començava la TransMontgrí 2022!

A mitja muntanya d’Ullà, entre els ulls i el nas del bisbe, el sol treia el cap per darrera la Meda Gran i feia més lleugera l’eterna pujada fins a la Culassa i Puig Anill (316m). El camí pedregós deixava de seguida a la vista Bellcaire a un costat i Canet de la Tallada, Gualta, Torroella i el poble d’Ullà a l’altra. Feia un dia clar i tranquil i predominava la màniga curta, malgrat el constant vent de garbí que com més t’enfilaves, més es notava però que, contradient la dita popular, a quarts de dotze ja se’n va anar a dormir.

La baixada cap a la Creu es va fer bé. Allà ens hi esperaven un parell de retratistes del Grup que t’etzibaven un parell d’instantànies i t’animaven a enfilar cap al Castell (303m). El ziga-zaga cap l’anell del bisbe el tenim molt per mà, sobretot els de Tarruella. A la baixada cap al Coll d’en Garrigàs ja s’havia d’anar més en compte, i més diumenge a primera hora, que encara hi havia alguna roca d’aquelles que rellisquen a més no poder. Així que si no es veia del tot clar, “cul a terra i a poc a poc”.

El Montplà (310m) va ser una passejada de puja i baixa més aviat suau fins a la Caseta del Guarda. Arribant a la Barraca dels Pastors, just superada la panxa del bisbe, va ser inevitable que se’ns trenqués el cor quan vam veure la zona cremada de l’incendi del 2021. Per sort, faltava poc per arribar al primer avituallament de la marxa, a la font de la Casa de les Dunes: plàtans, taronges, pomes, galetes, aigua i garnatxa. Amb el pap ple i després de reposar una estona, engegàvem la part més agraïda de la ruta: Les Dunes, la Ruta del Vent i la pujada cap a Torre Moratxa (220m). 

Sempre he tingut el dubte de si Torre Moratxa és el peu dret o l’esquerra del bisbe. Per mi sembla més l’esquerra, no? Allà ens hi esperava una altra persona d’organització que novament ens retratava i ens animava a  completar la part final de la Trans. Una petita baixada i, ara sí, la penúltima pujada del dia fins al Rocamaura (225m i peu dret o esquerra del bisbe… com es vulgui), amb l’Estartit, la Platja Gran i les Illes Medes a tocar. Ja es veu el final, deia algú!

La baixada cap a Salt d’Euga, amb la masia del Senyor Mascort acompanyant-nos en tot moment, també va ser un descens amb molta pedra, aspre i que calia anar amb molta prudència. 

A Salt d’Euga ens esperava el segon i últim avituallament de la ruta que, la veritat, venia molt de gust després de la llarga caminada. Una mica d’aigua, fruita, galetes i fer broma amb l’organització i l’últim esforç final per recórrer la pineda que condueix cap al  Cap de la Barra on vam gaudir de les  magnífiques vistes de les Medes, el Molinet i on pràcticament tothom s’hi va fer un selfie pel record o per l’instagram.

Arribant a meta, cadascú al seu ritme, un poma Km0, una última foto i un somriure immens de satisfacció. 

Així és la TransMontgrí. Un recorregut d’uns 14 kilòmetres i 700 metres de desnivell per anar d’un costat a l’altra del nostre massís insígnia que aquest any ha celebrat la seva sisena edició (la del 2020 no es va fer, suposo que ja sospiteu per què). Com a membre del Grup Excursionista Montgrí us animo a fer-la l’any vinent si és que no l’heu fet mai o a repetir-la si és que ja l’heu fet alguna vegada. 

Aprofiteu ara que el bisbe segueix dormint, que si algun dia se’ns desperta i es posa dret, llavors la pujada serà bastant més feixuga!