El Foraster

Conte per a un Nadal especial

Al foraster li costava avançar, llostrejava, no coneixia gaire bé el terreny i la fosca i el fred dificultaven els seus passos. Amb la escassa claror d’una lluna minvant, arribà on creia podria ser el lloc que buscava: un solitari estable mig enderrocat i sense cap senyal de vida, ubicat a un centenar de metres d’un insignificant poblet.

Un xic decebut pel que veia, es passà la mà vàries vegades per la seva poblada barba i tragué de la butxaca un rebregat retall de paper amb unes anotacions fetes a llapis mig esborrades pel pas del temps. Abans de fixar-se en les anotacions del paper, reconegué una pedra prop de l’entrada de l’estable, s’assegué calmosament damunt seu i en comprovar que no anava equivocat, endreçà el paper a la butxaca del seu desgastat hàbit. Tot i que esperava trobar-se amb una situació molt diferent, aquell era el lloc que visitava cada any en aquella data per veure la representació vivent del naixement de Jesús. Era també l’únic desplaçament i l’únic contacte social que mantenia durant l’any. Romangué una estona assegut, intentant sense èxit trobar una explicació al que estava succeint, mirà al cel demanant ajuda però no obtingué cap resposta. Quan donà per fet que aquell 25 de desembre no hi hauria representació, s’aixecà amb recança i després de donar un últim cop d’ull a l’estable es disposà a fer el primer pas per reprendre el camí de retorn a la seva tranquil·la morada.

La fressa d’uns branquillons en ser trepitjats, el posà en alerta i restà quiet esperant esdeveniments: al cap d’uns instants va veure la figura d’un ancià que portava agafat de la mà un nen de poc més de sis anys; li cridà l’atenció veure que portaven tapats el nas i la boca amb una espècie de drap que s’aguantava per les orelles. Ignorant la seva presència, els nouvinguts van entrar a l’interior de l’estable sota l’expectant mirada del foraster. Poca estona després l’avi i la criatura van sortir del lloc. Pel  que pogué entreveure del seus rostres, hi endevinà una expressió de conformada resignació; quan es van creuar amb ell, alçà suaument la mà en senyal de pau i les dues persones es van aturar davant seu.

-Disculpeu, com és que aquesta nit, la nit de Nadal, l’estable està totalment abandonat? Que no es farà la representació del naixement?

El nen mirà  l’avi amb incredulitat i li premé la mà.

-D’on veniu foraster, que no sabeu de l’existència de la terrible pandèmia que està assotant  tota la humanitat? 

-Visc voluntàriament allunyat del món i de les persones, i en la meva soledat no hi arriben les notícies.

-Bé, us posaré al corrent: aquest any per causa d’una pandèmia provocada per un virus desconegut, molt infecciós i maligne,  s’ha prohibit fer la representació del naixement de Jesús.

La mirada interrogant del barbut foraster precipità la resposta de l’ancià.

-La pandèmia ha fet que es decretés el confinament de tothom a casa seva, i naturalment entre els confinats s’hi troben els que feien la representació. Tothom està confinat…, els pastors es queden als corrals amb els ramats…, la gent resta a casa seva esperant noves…, fins i tot crec que ni els extraordinaris poders dels Tres Reis d’Orient podran fer que vinguin aquest any.

-Quina pena, quina tristor…

-No, no…, no us afligiu amic… Nadal és etern, Nadal no desapareixerà mai, de ben segur que aquest any serà més auster i els signes externs més moderats. Sí…, aquest serà un Nadal diferent… Però el veritable Nadal i tot el que significa el trobareu viu com sempre dintre el vostre cor i al de tots els homes i dones de bona voluntat, potser fins i tot amb una significació més enfortida.

El d’aquest any serà un Nadal més íntim, i adquirirà ple sentit en altres escenificacions que malauradament no seran pas cap pessebre, el trobarem en el dolor de les famílies que han perdut éssers estimats, en el sofriment i l’esperança dels immigrants que arriben a les nostres costes buscant un futur, en tota la gent que està passant per situacions límit o molt difícils, fins i tot de fam…, en els que han perdut la feina, en l’esforç dels sacrificats professionals de la sanitat que cada dia s’enfronten valerosament amb el virus, en el món de la ciència, que busca incansablement el remei per la malaltia, en els que intenten fer surar els seus negocis com a taula de salvació, de subsistència i font de recursos per aixecar el país, en tots els qui sense fer gaire soroll donen el millor d’ells mateixos ajudant els més necessitats, i tants i tants d’altres…

-Quin panorama tan obscur m’esteu presentant…

-Ho és, amic, ho és…, però ens en sortirem si com els Mags d’Orient veiem en la llum màgica de l’estel que els va guiar el raig d’esperança i d’il·lusió que ens ha de  salvar d’aquesta situació. Els Mags hi van creure, no sabien on els portaria, però els va guiar sans i estalvis fins arribar al seu destí. No és moment de defallir i menys ara quan celebrem el Nadal. En realitat, què és  Nadal sinó el signe més gran d’esperança que ha conegut la humanitat? Marxeu tranquil foraster, aquest any no veureu la representació, però Nadal no quedarà enrere i segurament el seu esperit estarà més present que mai entre nosaltres.

El foraster mirà l’ancià i assentí amb el cap repetides vegades, dedicà un somriure al nen i sense pronunciar paraula emprengué el camí de retorn més reconfortat que mai.

En Pere obrí els ulls una mica desconcertat i s’adonà que, assegut còmodament a la seva butaca, havia fet una bona becaina després de l’àpat de Nadal. El record del somni intentà fer-lo reflexionar, però decidí que amb l’estómac ple no era el moment més oportú, necessitava calma i temps per aprofundir en el missatge que sabia que li volia transmetre. S’alçà de la butaca calmosament i es dirigí a la sala on encara se sentia la xerinola que feien els membres de la família que s’havien pogut reunir aquell dia. Mentre feia els últims passos, decidí que compartiria aquell somni amb la família.