“Regrettant sans espoir son enfance, rien ne pouvait lui rendre l’immortalité du premier age”
Maurice Merleau-Ponty
En la festa major d’abans de la revolució festiva que va suposar Torroella Ciutat Pubilla i totes aquelles nits d’abonaments i grans orquestres i espectacles de primera a l’antic camp de futbol, el centre d’atenció de la colla eren els autos de xoc. Instal·lats a la plaça dels Dolors, on la plataforma, per tal de compensar el desnivell de la plaça, s’aguantava amb un jocs de fustes d’equilibris misteriosos, ens hi passàvem hores i hores, i només ens n’allunyàvem per anar a tirar al tiro o a veure, sense jugar-hi, quina sort deparaven als passavolants les imprevisibles decisions d’una rateta en una altra parada icònica.
El dia de Sant Genís, després de la missa solemne i d’haver contemplat la mica de processó tronada de les autoritats, amb els gegants, els capgrossos i el porrer al capdavant, els autos de xoc ja eren el nostre primer destí. Sempre hi passàvem un moment abans d’anar cap a casa a l’àpat familiar. A aquella hora del matí no hi havia gairebé ningú i era l’ocasió perfecta per córrer ràpid sense obstacles, ni atacants ocasionals, per la pista semideserta. També per començar a veure quins eren els cotxes més ràpids perquè, de manera incomprensible per a nosaltres, sempre hi havia uns cotxes que corrien més i uns altres, que anaven a pas de puça. Els autos més ràpids sempre eren els que primer agafaven els ganàpies del poble que, sovint, semblava que no tenien res més a fer que empipar els més petits. Potser era una manera d’amansir les seves frustracions, xocant-nos fort i fent-nos saltar, quasi bé, del petit vehicle.
La parada d’autos de xoc era de la família Juncà de Figueres. Hi recordo una dona gran venent els abonaments de sis viatges, que s’esfumaven en un tres i no res. També tots els personatges curiosos que hi treballaven, primer muntant-los i després fent de vigilants i guardant amb precisió els autos que quedaven buits al mig de la pista. Així a primera vista, alguns d’ells semblava que tenien tota una història al darrere, amb molts tatuatges, quan gairebé ningú en portava encara, només aquells que, potser, havien passat per la presó. També estrangers. Tots ens feien mitja por a la mainada.
El pic de l’atracció era a la sortida de les sessions de tarda del Cinema i del Centro, molts cops el “James Bond” de l’any. Tot un univers que ens havia deixat ben captivats i que semblava que ens ajudava quan, decidits, ens posàvem al volant dels cotxes de xoc.
En general, compartíem auto amb un company de la colla. Així, pel preu de sis viatges en fèiem dotze. Ens perseguíem constantment entre tots plegats. Conduíem un viatge cadascun tot i que, sovint, no ens podíem estar d’agafar el volant al company si vèiem que ens dirigíem a un xoc inevitable i ell badava. L’important, en aquests moments, era protegir-se bé els genolls i també el pit, posant les mans a la caixa del cotxe i, evitant així, sortir-ne disparats cap amunt.
Això que t’agafaven el volant si no conduïes bé, també t’ho feien els pares en els primers viatges a l’atracció, de ben petits. Amb un braç per damunt de la teva esquena et protegien. I sí, et deixaven conduir, però sempre alerta. Recordo amb molt d’orgull aquells primers viatges als autos de xoc de la mà del meu pare Genís.
Després d’haver-nos gastat totes les fitxes, i gairebé els diners que pares, tiets i padrins ens havien donat per a la festa, anàvem a sopar al Frankfurt Carreras, instal·lat al tombant de la plaça d’Espanya, a tocar de la tanca de l’antiga biblioteca de la Caixa, l’edifici que havia estat abans propietat de l’indià Pere Coll i Rigau i que mai de la vida s’hauria d’haver deixat enderrocar, i menys per fer-hi l’horrible bloc de pisos que van aixecar al seu lloc.
A can Carreras hi tastàvem menges que no sovintejaven en la nostra dieta de l’època, com els frankfurts, els bratwurts o els “pinxos morunos”, que un àrab cuinava en una petita graella improvisada al costat de la parada.
I Sant tornem-hi! Amb la panxa plena, de nou cap als autos de xoc. A seure una estona en aquells bancs de metall, composats per dues barres horitzontals, una més alta que l’altra, on mantenir-s’hi còmode era tota una aventura. També fent temps perquè arribés la colla de les noies amb qui ja començàvem a fer alguna passejada o amb qui també ens situàvem pròxims al cinema, elles a la fila del davant i nosaltres a la del darrere. Jocs d’adolescents que, en alguna ocasió, poques, havien acabat amb algun petó escadusser.
Envalentits, a vegades gosàvem convidar la noia que ens agradava a voltar amb els autos de cotxe. Tota una declaració d’intencions. Emocions desbordades i hormones disparades mentre anàvem amunt i avall. Els més atrevits, fins i tot, passaven el braç pel darrere l’espatlla de la noia. Llavors s’arriscaven més per aconseguir que ella, espantada pel risc de xocar, se’ls acostés més. L’adolescent esdevingut mascle aprofitat.
A mida que s’escolava la nit, la pista s’anava buidant. Alguns companys ja feien cap a casa, mentre que d’altres allargaven fins l’hora justa que els havien marcat els pares. De fet, tampoc podíem anar encara al People’s, on tocaven Els Vàmpirs o el Mike Kennedy, i alguna gogó improvisada s’atrevia a ballar en la gàbia malgirbada que hi havia entrant a la dreta.
En les hores finals del dia, la pista dels autos de xoc tornava a quedar mig deserta. Llavors hi tornaven a regnar els ganàpies i, tot i que nosaltres ja estàvem ben escurats, cap ens atrevíem a desafiar-los. El perill d’acabar ferit era ben real.
