George Floyd

i els crims de Leopold II de Bèlgica

Des del passat 25  de maig, tots tenim una imatge gravada al cervell que fa feredat:  l’escena de la  mort per asfixia de George Floyd, un músic afroamericà dels Estats Units,  a mans d’un policia racista de Minneapolis. L’escena  donà la volta al món i esgarrifà milions de persones. Dic milions, i no tothom, perquè l’aparició d’imatges de brutalitat policial a la petita pantalla  un dia sí i un altre també ha provocat que molts espectadors se les mirin impertorbables, insensibles al sofriment de les víctimes,  com si fos la cosa més normal del món.

Aquell acte racista provocà un seguit de manifestacions al llarg i ample dels Estats Units. Tot seguit, es produïren manifestacions amb els mateixos eslògans  – Black Lives Matter, sobretot  – arreu del món, i algunes malauradament degeneraren en actes vandàlics que tingueren per objectiu monuments i plaques erigits o col·locades en memòria de personatges considerats racistes. El que en patí més fou Leopold II de Bèlgica. A Brussel·les, un artista cobrí de pintura vermella la figura del monarca per recordar la sang vessada al Congo, en paraules de l’autor. A altres ciutats s’empastifaren amb pintures i fins i tot femtes humanes altres monuments dedicats a Leopold II.

Estàtua del rei Leopold II, vandalizada a Bèlgica durant les protestes de l’BLM.

De fet, ja feia anys que aquest rei havia dividit els ciutadans belgues, fins al punt que alguns monuments  dedicats a la seva memòria havien patit atacs vandàlics. A Ostende, on s’alça el conjunt estatuari més impressionant, el 2014 algú amputà la mà esquerra d’un dels negres que, als peus del pedestal que sosté l’estàtua eqüestre del monarca, li dona les gràcies per la seva acció civilitzadora al Congo. L’autor de l’amputació comunicà als mitjans d’informació que només tornaria la mà quan la família reia i l’estat belga reconeguessin públicament els pecats colonials. No obtingué resposta.

Qui era Leopold II de Bèlgica? Per què  ha aixecat tanta indignació d’uns anys ençà i, sobretot, de la mort de George Floyd ençà? Heus ací un dels capítols més foscos de la història contemporània que molta gent desconeix. De fet, els manuals d’Història ni tan sols en parlen. Però si parlen dels sis milions de jueus que moriren als camps d’extermini nazis, per què no han d’explicar que al Congo de Leopold II hi moriren uns quants milions d’indígenes – 10, segons l’Enciclopèdia Britànica –  a causa dels maltractament a què foren sotmesos pels europeus?

Abans de convertir-se en una colònia del regne belga, el Congo fou una propietat de Leopold II de Bèlgica. Aquesta situació es mantingué durant dues llargues dècades. En aquest lapse de temps, el rei dels belgues era soci de les companyies que explotaven les riqueses naturals del país: cautxú, ivori, minerals, fustes… Naturalment, fou la població autòctona la que explotà aquestes riqueses, i l’explotació és féu amb mètodes brutals, sàdics fins i tot. Si els congolesos obligats a treballar no aportaven la quantitat de producció exigida pels capatassos, se’ls castigava a fuetades, immobilitzant-los durant dies amb ceps o bé lligats al tronc d’un arbre. Molt més

Leopold II de Bèlgica

inhumà era que els tallessin una mà o un peu, com demostren moltes fotografies. O que matessin criatures a cops de culata o violessin les dones. Ja fa alguns anys, Adam Hoschchild explicà aquestes i altres barbaritats a El fantasma de rey Leopoldo (Península, 1998), un document esgarrifós sobre la cobdícia i la crueltat del europeus al cor del continent africà durant els anys àlgids de l’època colonial.

Aquelles brutalitats aviat foren denunciades per missioners, diplomàtics, periodistes, escriptors i filantrops. Entre altres, Joseph Conrad (l’autor de El cor de les tenebres), Marc Twain, Arthur Conan Doyle, Roger Casement, Edmond D. Morel… El 1909, any de la mort de Leopold II de Bèlgica, Conan Doyle publicà The crime of the Congo, en què qualificava les atrocitats comeses al Congo com el crim contra la humanitat més gran comès al llarg de la Història. Només de veure la fotografia que il·lustrava la portada del llibre el lector ja s’escruixia: s’hi veia un pigmeu amb la mà dreta i el peu esquerra tallats; naturalment, per a poder romandre dempeus el mutilat havia de sostenir-se amb l’ajut d’un bastó.

Arribà un moment en què Leopold II no tingué més remei que cedir a l’estat belga aquella finca personal que era el Congo. Llavors, naturalment l’explotació dels recursos del territori congolès continuà, però si més no els indígenes no foren objecte d’un tracte tan brutal. Tanmateix, el mal ja estava fet. Gràcies a l’explotació del Congo, en menys de tres dècades Bèlgica esdevingué una potència econòmica. Però els cost humà en vides i sofriments d’aquell progrés fou altíssim. La rapacitat i brutalitat dels europeus al Congo és segurament el capítol més vergonyant de la colonització d’Àfrica.

Alguns historiadors consideren Leopold II de Bèlgica el botxí del Congo, altres l’autor de crims contra la humanitat. Leopold II mai no va visitar aquella finca que era el Congo, però no li calia posar-hi els peus per a considerar-lo responsable de les atrocitats que s’hi perpetraren. Els europeus que creien que el monarca belga era un filantrop que havia dut el progrés, la civilització, al cor d’Àfrica anaven molt errats. A Leopold II no li interessava gens el benestar dels indígenes africans. Només l’explotació dels recursos de les terres que habitaven.

És evident que cal fer una revisió molt profunda del passat colonial de Bèlgica i la resta de les  potències colonials. Entre elles, Espanya, esclar. Fa dos anys l’Ajuntament de Barcelona va fer retirar de la via publica el monument a Antonio López, segon marquès de Comillas. Si no ho hagués fet, aquell bronze ara hauria estat objecte de les ires dels manifestants antiracistes. L’homenatjat s’havia enriquit amb el tràfic d’esclaus.

L’assassinat de George Floyd despertà el fantasma de Leopold  II que sempre  planarà damunt del Zaire, l’antic Congo belga, on els colonitzadors europeus cometeren tantes atrocitats per a vergonya de l’anomenat món civilitzat.

Los comentarios están cerrados.