Josep Pla i les illes gregues

Lévi-Strauss proclamà l’any 1955 a Tristes tròpics que el viatge era mort i que tan sols quedava la narració de l’experiència. En els darrers trenta anys la literatura de viatges s’ha convertit en el centre d’atenció de multitud d’investigadors. Avui ja no existeixen llocs desconeguts i, si el viatge ha mort, el seu únic interès és aleshores el  seu relat, que passa a ser l’únic lloc possible. 

Quina és aquesta experiència del viatge en el material publicat al llibre Les illes gregues ? Va anar-hi realment Pla tan sovint com ens vol fer creure? La meva tesi és que Josep Pla  va fer un únic viatge, a més turístic i organitzat, amb escales a les illes més conegudes: Míkonos, Santorí, Creta i Rodes, l’any 1967, viatge que la mateixa biografia canònica descriu com a “curt“. A partir del segon capítol trobem ja una concatenació  de cròniques que parlen dels llocs on va fer escala el vaixell i Pla va visitar. Aquestes cròniques segueixen l’itinerari d’un creuer organitzat, ja que no es pot anar de Creta a Rodes en línia regular. Ni de Míkonos a Santorí tampoc. Per enganxar aquestes escales cal fer-ho amb un creuer. És un viatge de comiat, ràpid, curt i amb poques possibilitats de viure cap experiència, però de les poques que viu en treu un gran partit. Aquest viatge fet als 70 anys dóna a Pla la possibilitat d’abocar-hi tots els que hagués volgut fer a Grècia. L’experiència d’aquest viatge, que podia haver durat una setmana, se suma a la de dos més, fets al 57. Amb referències tretes de llibres sobre un altre grapat d’illes, i parlant d’Atenes i de la Grècia continental, va completar el llibre.

Navegant per aigües greguesQuan Jan Morris, excorresponsal i exmilitar de l’exèrcit anglès, una de les millors escriptores vives, prologa, passats els setanta anys, el seu llibre A Writer’s World (Un mundo escrito), avisa el lector i diu que el llibre, “si no és totalment cert en els fets, ho és en la imaginació”. Per què Pla es va descuidar de fer el mateix? No ho sé.

Semblaria que Pla no assoleix fer creïble la ficció, incorrent en nombroses contradiccions. És això el que no podia controlar? És per això que tants cops denigrarà la novel·la com a gènere?

De totes maneres les conclusions serien:

En primer lloc, crec que un bon escriptor no val la pena que faci  una crònica d’un lloc on no ha estat. Avui amb Internet potser Pla hagués també pensat el mateix, en vistes a la facilitat de fer viatges virtuals. En canvi, la seva plana a Destino als setanta era una escletxa per on es filtrava la llum del coneixement als anys foscos del final de la dictadura. 

En segon lloc, que quan se’n sap, d’escriure, se’n pot treure un partit extraordinari d’un viatge curt. Pla hagués fet estralls a l’era de Ryanair. Si hagués volgut fer-ho, ens hagués posat el món en safata. Viatjar fa quaranta anys era molt més car i complicat que ara.

I finalment, que hi ha una gran diferència entre un viatge real i una crònica virtual i aquest llibre conté les dues.  Em ve a la memòria un comentari que vaig llegir fa molts anys en el qual Pla retreia als cuiners el fet de barrejar peixos frescs amb altres congelats, i de diferent qualitat, per fer una sarsuela. Deia que és un engany. Sigui com sigui, una sarsuela pot ser molt bona si es cuina bé, i Pla sabia com fer-ho.