Josep Riera: “Fomentant ideals, canvies el món”

Cada any arriben a Catalunya milers de persones migrants buscant noves oportunitats. S’embarquen en llargs i complicats viatges fugint de la misèria, la fam o els conflictes del seu país. Però quan arriben aquí, sovint només troben obstacles que no els permeten refer la seva vida en condicions. Un veí de Torroella, en Josep Riera, fa anys que ajuda migrants de procedències ben diverses de manera totalment desinteressada. Comparteix casa seva amb aquells qui ho necessiten, els ofereix un sostre i aliments i els ajuda a trobar feina i a aconseguir els papers per regularitzar la seva situació.

Com vas començar a acollir persones a casa teva?
Vaig començar quan em vaig quedar sol, l’any 2007. Abans m’havia estat una temporada a casa la meva germana per cuidar-la, i quan es va morir i vaig tornar cap aquí, vaig oferir casa meva a gent que ho necessitava. Els primers van ser una família de marroquins que van haver de marxar d’allà on vivien d’un dia per l’altre. I des de llavors, ha estat un continu de tenir individus a viure aquí. Però ja feia molt de temps, en vida encara dels meus pares, que sempre tenia les portes de casa obertes. Hi fèiem reunions de minusvàlids, classes de bíblia i altres coses.

Quantes persones has acollit fins ara?
Exactament, no ho sé, em sembla que ronden la quarantena. Ara en tinc 9. Alguns els he hagut d’acollir només per pocs dies, s’han estat aquí fins que han trobat una altra vivenda. Aquí a  casa, el que passa és que a vegades han de compartir habitació amb un altre i això no els agrada gaire. Prefereixen tenir cadascú el seu propi espai encara que sigui molt pobre. Llavors, d’empadronats, n’he arribat a tenir 48 a la vegada.

A més d’acollir, també empadrones?
Sí. Fins ara ho havia fet, perquè quan anaves a empadronar-te, et demanaven un justificant del lloc on vivies i si no presentaves el títol de propietat o de lloguer, no t’empadronaven. Aleshores, alguns venien a casa demanant si els podia empadronar i jo ho feia. A l’Ajuntament em deien que no podia, perquè t’has d’empadronar al lloc on vius i la majoria no vivien a casa. Però a veure, “empadronar-se és una obligació?”, preguntava jo. I em deien: “Sí, és clar”. “Tenir vivenda és una obligació?”, hi tornava jo. “No, és un dret”, deien ells. Llavors, com s’explica que no puguis complir amb una obligació perquè no et garanteixen un dret? Ara, per sort, ja no cal que empadroni ningú, ho fa l’Ajuntament.

L’Ajuntament empadrona gent sense habitatge?
Sí, fa poc que ho fa, però ho hauria d’haver fet sempre. Per sort, ara tenim una regidora de benestar social que és sensible i comprensiva i ho ha solucionat: els empadrona a dependències municipals. I així saben que tota aquesta gent no tenen una vivenda que reuneixi uns mínims de condicions per viure. Ho haurien de fer tots els Ajuntaments.

“D’empadronats, n’he arribat a tenir 48 a la vegada”

Només ho fa l’Ajuntament de Torroella?
No ho sé, però no ho fan tots. Quan treballava per Càritas, venien passants que estaven empadronats a Girona sense domicili fix, i també n’havia vingut algun de Barcelona. Però a l’Ajuntament d’aquí em deien que això no es podia fer.

Foto: ccma.cat

Com et coneixen els nois que venen? Com saben que els acolliràs?
Normalment, quan un se’n va ja en porta un altre. Els primers que van venir després de la família marroquina eren germans. Jo no els coneixia de res, però un dia vaig dir a un conegut meu que volia llogar habitacions i me’ls va presentar. A partir d’aquests, ja s’ho han anat dient els uns als altres. S’expliquen les ajudes que han rebut aquí a casa i s’animen entre ells a venir-me a veure.

L’organització a casa no deu ser fàcil entre tanta gent.
Només exigeixo que hi hagi respecte, i a partir d’aquí, que cadascú que faci el que vulgui. Cada persona és un món i jo no em puc posar gaire en la seva vida. Sí que demano una mica d’ordre i que a la nit arribin a hores prudencials, perquè si no, molesten a la gent que està dormint. N’hi havia un que tendia a arribar a les dues o les tres de la matinada, el vaig convèncer perquè deixés de fer-ho i ara es retira igual que tots els altres. I si no es comporten, els convido a sortir de casa. N’hi va haver dos que van anar a cops de puny per aquí i els vaig fer fora. Els vaig dir que si necessitaven res que no fos dormir, podien venir. Un encara ve a cuinar, però dormir, que dormi on pugui perquè no pot conviure amb els altres.

“La burocràcia impedeix que puguin fer una vida normal i lògica”

També els ajudes a aconseguir els papers i trobar feina. És complicat, per aquests nois, regularitzar la seva situació?
Sí, és molt complicat que puguin gaudir de tots els seus drets, ja seria hora que ho modifiquessin. Alguns han aconseguit els papers gràcies a haver vingut aquí. El problema és que, per llei, no poden treballar fins que no han passat tres anys des del dia que es van empadronar. Però esclar, com es poden empadronar si no tenen domicili en un país on no coneixen ningú? I aquests tres anys, de què han de viure si han vingut aquí fugint de la misèria del seu país? Després, han d’aconseguir un contracte de treball per un any, però avui dia tothom contracta temporers i només els fan contractes de tres o sis mesos. Llavors, el que fan és buscar algú que els  faci un contracte per servei domèstic, que són de menys hores, però no donen dret a res.

Com els ajudes a trobar feina?
Estic en contacte amb una mestra jubilada. Hem aconseguit alguns ordinadors i ella els ensenya a fer el currículum, a entrar a les borses de treball, etc. Ve aquí i els orienta una mica, i un al camp, l’altre a turisme, van trobant feina. Han d’anar agafant el que troben, i moltes vegades són feines que ells no havien pensat fer mai. La burocràcia impedeix que puguin fer una vida normal i lògica, que seria: tinc ganes de treballar i trobo feina? Doncs que em donin el permís i començo a treballar.

Si no poden treballar fins al cap de tres anys, com ho feu per fer front a les despeses bàsiques de la casa: llum, aigua, menjar, etc.?
Mentre no treballen no els demano res. I fins i tot, els primers dies de treballar, si no és una feina legal, tampoc. Però quan comencen a guanyar-se la vida els demano que col·laborin amb les despeses, perquè aquí ho compartim tot: llum, aigua, gas, menjar, etc. Si poden em paguen un lloguer en funció del lloc que ocupen. Els que tenen una habitació per ells sols em paguen 130 euros al mes i els que la comparteixen 90. Jo no soc pas ric, cobro la pensió i el lloguer de dos pisos -el mes que me’l paguen-, i amb això i el que ells aporten anem fent. Fomentant ideals, canvies el món. Si el món no canvia per ideals, els diners no el faran pas anar endavant. Si ho fes per diners, quants en quedarien aquí a casa? Un, o potser cap. Ho faig per ideals. Necessito que col·laborin, però cadascú dins de les seves possibilitats.

“De diners no en tinc, però una casa més gran del que necessito sí, i això que tinc ho comparteixo”

Josep, 15 anys acollint persones a casa són molts.
Sí, però un dia o altre hauré de dir prou. No viuré pas sempre. Ja tinc 79 anys i aviat 80. Als 75 hi vaig arribar força bé, però als 79 ja em costa. Quan dic als nois que tinc a casa que em queda poc temps, em diuen: “no, tu has de viure molt!”. Però el dia que Déu em digui que he de marxar, ho faré. Fins llavors, no ho sé, els mantindré a casa mentre pugui.

Què t’aporta acollir gent? Per què ho fas?
Acollir a qui calgui és una bona manera de practicar la misericòrdia. Jo formo part de la Confraria del Roser, que vam crear després de la restauració de la capella de la Mare de Déu del Roser d’aquí Torroella. I la missió d’aquesta confraria és fomentar la devoció a la mare de Déu i practicar les obres de misericòrdia: donar menjar a qui té gana, donar beure al qui té set, vestir el despullat. Si pots donar feina, dona-la i si no, dona el que tens. Què tinc jo? De diners no en tinc, però una casa més gran del que necessito sí, i això que tinc ho comparteixo. Em sento realitzat i també molt estimat per ells.

Convivint cada dia, es deuen crear vincles.
Sí. Alguns que van passar per aquí fa temps encara senten que jo formo part de la seva família. I jo també em sento com si fos un familiar seu. N’hi ha un que quan era a casa es va casar i ara té tres filles i sovint les porta aquí i els diu que jo soc el seu avi. Soc l’avi de tots, o el pare, digues- ho com vulguis!