Avui escriuré sobre la corona. No la del virus, la monàrquica. No és un tema en el qual em senti particularment ben versat com per posar-hi cullerada, però no puc evitar sentir empatia ni restar impassible davant l’opressió i la negació de drets als quals se sotmet els membres de la família reial. Potser em recorden, portant l’elecció temàtica a les qüestions ambientals sobre les quals habitualment escric, a animals captius, part d’una naturalesa engabiada per a ser exhibida i font de diversió d’algunes persones i mitjans roses, actius d’un circ. Tot i que l’angoixa deu ser semblant, les seves gàbies no estan limitades per barrots de metall, només faltaria, sinó per les parets invisibles aixecades per la constitució espanyola. Aquesta circumscriu amb precisió les funcions de cap d’estat, rol que es reserva per a un component de la família reial. El caràcter hereditari del càrrec, però, ha contribuït a una greu confusió entre la persona i la institució, fins al punt que la segona ha engolit la primera i, com deia, ha atropellat els drets i llibertats de la persona, tothora que n’ha esborrat les obligacions.
Agafem d’exemple l’aplaudit/odiat discurs del rei del 3 d’octubre de 2017, en reacció al referèndum popular per la independència de Catalunya que s’havia celebrat dos dies abans, amb episodis de violència repressiva. Podem intuir que el rei Felip VI combregava amb el missatge que estava llegint, però en realitat no sabrem mai si simplement estava oferint, a contracor, una excel·lent locució televisada. El seu rol és el de representar la institució, poc importa el seu criteri personal. Trobo injustificats els atacs ad hominem que va rebre en els dies posteriors a la lectura de l’incendiari missatge. També els trobo comprensibles, perquè sempre se’ns ha intentat transmetre la idea que el cap d’estat té criteri propi, que gaudeix, com tot ciutadà i ciutadana, del dret a la llibertat d’expressió. Per si realment el pogués o volgués exercir, ja es cuida la institució d’assegurar que l’hereu o hereva de torn rebi una educació “modèlica”, que no pugui entrar en contacte amb col·lectius i idees perillosament subversives. No fos cas que fes introspecció i es tornés republicà o republicana, revelant-se contra la institució que l’explota i oprimeix.
L’altre exemple, més recent, l’hem tingut amb el serial que va començar amb la misteriosa desaparició (temporal, afortunadament) d’un rei emèrit. En aquest cas, els perills de la confusió entre persona i institució han afectat bona part del poder legislatiu i, aparentment, la totalitat del poder judicial, que fa la impressió de fer tots els possibles per no haver d’investigar els indicis de corrupció destapats a l’estranger. També m’han resultat inquietants algunes peticions per tal que el rei vigent expulsi l’emèrit de la Casa del Rei. Em sembla que aquests missatges estan més motivats per les ganes d’humiliar i pel morbo de presenciar un simbòlic parricidi que de cercar justícia i restitució del dany causat. Si acceptem que, en l’àmbit de la corona, cal desvincular la persona de la institució, no es pot reclamar que la institució castigui una actuació fraudulenta portada a terme per la persona en l’àmbit privat. És feina de la justícia, que hauria de fer-la de manera tan incisiva com ha perseguit altres ofenses. Una eventual condemna i inhabilitació hauria de venir dels tribunals, no de les mans del fill.
Tots aquests problemes, embolics i erosió de la imatge institucional i democràtica del país s’haurien pogut evitar amb una separació més clara entre el que és la institució de la casa reial i la persona que l’encapçala. Una reforma que permetés escollir per sufragi la persona que exerciria de cap d’estat entre un grup de persones que hi optarien voluntàriament faria molt bé a la família actualment reial, que podria rehabilitar-se i reinserir-se en la societat lluny del focus mediàtic, i també al conjunt de l’estat.
Pel que fa als membres de la família, quedarien alliberats i alliberades per perseguir la seva vocació i anhels. El rei Felip, per exemple, amb una educació de primer nivell en l’àmbit militar i diplomàtic, podria fer una feina excel·lent en missions de pau dels Cascos Blaus o missions humanitàries promogudes per Nacions Unides o ONGs. La seva filla gran, hereva al tron, també podria desenvolupar el seu potencial. Potser com a periodista, com havia fet sa mare. O potser trobar inspiració en les professions que ha contemplat a la Zarzuela: xofera, cuinera, perruquera, relacions públiques, personal de seguretat, etc. En una entrevista feta quan tenia 11 anys, s’havia mostrat admiradora de l’obra del director de cinema japonès Akira Kurosawa (1910-1998), una figura de culte per a les persones amants del setè art, però relativament desconeguda per al gran públic. Privant-la, com s’està fent, de perseguir allò que realment li agrada i desenvolupar el talent de la seva mirada, potser estem privant el món de l’art d’Elionor, de la possibilitat que, a través de les pel·lícules, pogués fer una aportació a la humanitat. Com la resta de mainada, la princesa hauria de tenir dret a seguir (o obrir) el seu camí, no un d’imposat.
En relació al bé que faria una reforma democràtica de la corona per al conjunt de l’estat, cal tenir present que hi ha persones que necessiten una figura de referència, d’autoritat, un patriarca o matriarca al capdavant de les seves vides. Els reconfortaria seguir gaudint d’una sensació de tutela proporcionada per la figura d’un rei o una reina i cal evitar el patiment que els causaria deixar-les orfes. A la gent d’ànima republicana la reforma li alleujaria la sensació de vassallatge que produeix l’actual organització anacrònica, arbitrària i opaca de la institució. A la mateixa casa del rei, una organització democràtica més d’acord amb els temps actuals li estalviaria el neguit que, en algun moment, la recombinació genètica jugui una mala passada i posi al capdavant de la institució una persona incapaç de dur a terme les tasques encomanades. O pitjor. Finalment, es podria mantenir el punt de color folklòric que aporta un rei o una reina a l’hora d’inaugurar fires, fer discursos solemnes, presidir funerals d’estat, concedir títols, premis i felicitar les festes (que haurien de ser totes, no només les de la religió catòlica). Alhora, un rei o una reina inerts en la seva capacitat de presa de decisions, exerciria de recordatori que, durant segles i ben bé fins la tercera dècada del XXI, va haver-hi un llinatge al capdamunt de la societat, gaudint de privilegis com la immunitat, mentre moltes altres persones no tenien ni garantits drets concedits per la constitució democràtica que diuen que ens vam donar entre tots: habitatge i treball dignes, medi ambient de qualitat, justícia, etc.
Això sí, per evitar que mai més es pugui confondre la persona amb la institució, proposaria que, en tot acte oficial, el rei o reina hagués de portar, en tot moment, posada la corona. Únicament en horari laboral, quan exercís. Com l’obrer que ha de portar el casc o la cuinera que s’ha de cobrir el cabell amb una reixeta. El complement a la testa reial permetria distingir fàcilment si una acció la du a terme la institució o la persona. Si portava corona en pronunciar el discurs, les explicacions cal demanar-les a la institució que representava, a nivell públic. Si no portava corona quan passava comissions cobrades indegudament a l’amant, la persona n’ha de respondre a nivell privat, com un ciutadà o ciutadana més, i complir sentència si els diners s’havien extret de la institució.