El primer dia de primavera ens va fer un temps totalment hivernal. L’hivern va voler acomiadar-se amb molt males intencions. El dia 19, que era dilluns, ja ens vàrem aixecar amb els carrers molls, ja vàrem tenir el mercat esguerrat, no hi va haver parades: plovia i feia fred. Ja havia nevat a muntanya! Tothom se’n va alegrar, ens feia tanta falta la neu! L’hivern havia sigut molt càlid, amb temperatures agradables i dies assolellats… Ens feia falta aigua! Bé, no tothom se’n va alegrar, d’aquestes nevades, ja que quan neva a muntanya sol glaçar a contrades més baixes, i teníem els fruiters florits, i això els és mortal. Encara dos dies abans de començar la primavera havia fet uns dies esplèndids… Semblava talment que ja hi havíem arribat. Els matins, quan em llevava, en obrir la finestra que dóna al nostre pati (a casa tenim un pati interior), veia les flors que hi havíem plantat (prímules i ciclàmens) mostrant tota la seva bellesa. N’hi havia de tots colors, suaus, intensos, delicats. Ja s’havien posat el seu vestit de festa… Que boniques, i quin goig! Semblava que em deien bon dia! Mirant-les, vaig recordar els quadres del pintor Anglada Camarasa. Feia pocs dies que havíem anat a veure una exposició d’aquest artista a Caixa Fòrum, a Barcelona, i m’havia impressionat la seva pintura, tan viva i tan natural. Entre els seus quadres, n’hi havia alguns en què havia pintat exuberants rams de flors que semblaven acabats de fer. Eren tan rellevants que senties l’impuls d?acostar-t’hi i flairar-los delicadament. Tal era el seu realisme.
Dos dies més tard, va començar a bufar la tramuntana. Quin desastre! I quin mal els va fer! Aquelles flors que havien estat tan boniques havien sofert una gran transformació. La forta tramuntana i les fortes pluges les havien maltractat, les havien sacsejat, sotragat, espolsat… Aquell matí, quan vaig sortir a la finestra, també les vaig mirar. Feien llàstima! Semblava que no volguessin que ningú les mirés. Elles que s’havien mostrat tan cofoies de la seva bellesa, ara semblaven avergonyides. Però no acaba malament la història: passats uns dies, i gràcies a la cura que vam tenir per arreglar tants desperfectes -regant-les, tallant-los els brots trencats i adobant-les una miqueta-, les flors varen poder lluir novament tota la seva esplendor.
I aquest fet que us acabo de contar, de les flors del nostre pati, es va repetir amb tota l’exuberància que lluïen els nostres camps: els sembrats adornats amb les seves flors silvestres, els pins, les oliveres, els llorers, les pomeres, els presseguers, els perers i els cirerers, tota la nostra vegetació, ja en plena floració, va sofrir les conseqüències del temporal.
No ens ha d’estranyar que sigui a la primavera quan els nuvis, enamorats, decideixin casar-se, quan els infants facin la primera comunió, quan es fan esplèndides exposicions de flors (com la de Girona, que tots coneixem). Les millors excursions i els viatges més bonics són a la primavera. És en aquesta època que els ocells s’aparellen i fan els seus nius amb una laboriositat envejable. Només hem de sortir a fer una passejada, ja sigui a la muntanya, al riu, a la plana, al bosc… A tot arreu, la natura ens obsequia amb el millor que té. I l’aire que es respira, les temperatures, encara que canviants, són plaents. Només hem de tenir cura d’una cosa important: el pol·len, que voleiant d?aquí cap allà empipa molta gent. Ja ho sabem: “No hi ha roses sense espines!”.