Revista Emporion

L’art segrestat

El passat dia 10 d’agost, coincidint amb la presentació del Llibre de la Festa Major 2019, al Museu de la Mediterrània es va mostrar, durant uns quants dies, una còpia fotogràfica del retaule La Mare de Déu de la llet. Posteriorment, l’obra es traslladarà i serà exposada de manera permanent a l’ermita de Santa Caterina, lloc que va acollir l’original durant segles i del qual mai havia d’haver sortit per no tornar.

Aquesta obra d’autor no massa ben definit, amb característiques típiques de la pintura italo-gòtica catalana, està datada entre els anys 1363 i 1374, i representa una Mare de Déu que dona el pit al nen Jesús, acompanyada de quatre àngels amb les mans juntes en senyal de pregària.

L’any 1914, després d’una fallida temptativa de compra, el retaule -en un lamentable estat de conservació- va seguir a l’ermita fins l’any 1925. Aquell any, els administradors de l’ermita, amb el permís de l’Ajuntament, el van vendre per 5.750 ptes., i una còpia d’aquest que va desaparèixer durant la Guerra Civil. L’any 1928, els diners del retaule es van utilitzar per dur a terme obres de reparació i reforma a l’ermita.

Fins fa pocs anys, el retaule -degudament restaurat- va ser exposat al Museu de la Fundació Francisco Godia a Barcelona. L’any 2015 el museu va tancar portes i actualment ocupa l’espai la Fundació Mapfre; les obres dipositades, entre elles La Mare de Déu de la llet, es desconeix quin destí tindran.

La Mare de Déu de la llet,

Avui dia, aquesta obra tan nostra -tot i tenir altres legítims propietaris- resta segrestada juntament amb altres peces, en algun obscur magatzem, gaudint de totes i cadascuna de les mesures de seguretat i conservació, però privades de la principal finalitat per la qual van ser creades: mostrar-se al públic per poder ser admirades i recrear-nos el sentit de la vista. Malauradament aquest no és un cas aïllat, perquè repartides principalment en els magatzems dels grans museus de tot el món s’hi troben quantitats ingents d’obres en la mateixa situació que esperen que algun dia puguin veure la llum, cosa que possiblement no succeirà mai. Trista, molt trista resulta aquesta situació, sobretot si tenim en compte que hi podria haver museus més humils, interessats a acollir-les i mostrar la seva bellesa al món.

Davant situacions tan incomprensibles, un no pot deixar de formular-se preguntes, tot i saber que no obtindran cap resposta. Crec que seria molt millor per a la societat que s’arraconessin aquests plans tan egoistes i prepotents, i amb totes les condicions exigibles de retorn, conservació i seguretat, es cedissin les obres retingudes als magatzems a qui tingués la voluntat i la capacitat d’exibir-les. Seria també bo per al noste municipi, que amb les mateixes condicions i respectant tots els drets i condicions de la propietària, que els torroellencs i torroellenques poguéssim alliberar-lo de la foscor i gaudir del retaule original de La Mare de Déu de la llet. Potser l’àrea de Cultura de l’Ajuntament s’hauria d’implicar a intentar un rescat pactat.

Contestem-nos unes senzilles preguntes i trobarem la trista resposta a la indignitat que representa el segrest de l’art: de què serveix un llibre que no es pot llegir? De què serveix una música que no es pot escoltar? De què serveix una obra d’art que no es pot admirar? La resposta és tan cruel que dubto si l’he de posar o no sobre paper. L’art segrestat no compleix cap funció, és un art inútil, estèril i condemnat a l’oblit fins que s’alliberi del seu forçat captiveri.

Crec que tenim l’obligació de denunciar-ho, tot i saber que tindrà el mateix efecte que predicar al desert.

Aquí queda.