Les filles del Nil

Els recorreguts per la història són sempre, al marge de la informació que transmeten, gratificants, ja que ens donen l’oportunitat de distreure incrementant coneixements per a comprendre el camí pel qual ha transitat l’evolució de la humanitat.

Avui, època en la qual sembla que la societat que ens envolta (si bé no tota) va apropant-se als drets del éssers humans sense diferenciacions de sexe, crec que hi ha un capítol moral de compliment inexorable que es pot resumir molt breument: la igualtat entre home i dona.

En aquest sentit val la pena donar una ullada a alguna de les societats pretèrites en les quals, per raons diverses, aquests drets estaven ben delimitats.
Dones del poble, filles del NilÉs veritat, però, que és un tema complicat ja que en el transcurs dels segles la pressió social, dins la qual podríem incloure actituds religioses, sovint repressives i conceptes units a l’expressió de la força física, varen anar delimitant el "territori" de la dona al manteniment de la llar i la maternitat.

Així, donar plaer sexual al mascle, parir fills, tenir cura de l’alimentació i l’habitacle familiar i, si cap, treballar en labors camperoles que no feien altra cosa que agreujar la seva situació, han estat les constants que encara en el present continuen marcant   l’estatus femení.

Cal, doncs, conèixer fins on la història i l’arqueologia han proporcionat informació, un país, una nació amb un teixit social estructurat en funció d’un entorn favorable: Egipte = Kemet (la terra negra).
Les dones de l’Egipte faraònic, res més adient, penso, que anomenar-les LES FILLES DEL NIL, tant en la seva vessant aristocràtica (reines, princeses, nobles), com les d’identitat desconeguda per ésser membres del poble del "dia a dia ", varen gaudir d’uns drets que avui moltes dones de l’actual societat estan lluny de fruir.

Si ens fixem en el primer estament, malgrat que no tots els egiptòlegs hi coincideixen, només cinc dones varen arribar a ocupar el tro d’Egipte com a rei o faraó, aquesta diferència de titulació ve donada perquè fins a la dinastia XVIII no es va fer d’us comú el nom de faraó, que significava: LA GRAN CASA, abans s’anomenava rei.

Merneit, Nitocris, Escemiofris (Sobekneferure), Hatshepsut i Tausert, corresponents a les dinasties I, VI, XII, XVIII i XIX, són exemple que, encara que no freqüentment, una dona podia accedir al punt zenital de la piràmide social. Intencionadament, no està inclosa en aquest grup Cleòpatra, ja que com a descendent d’Alexandre el Magne el seu origen era macedònic.

Reines-faraons a l'antic EgipteCuriosament, la dona de sang real o pertanyent a la noblesa devia tenir més limitades les possibilitats de triar marit, ja que del seu matrimoni depenia freqüentment la continuïtat de la família reial. Aquest fet era molt menys impositiu per a les del poble, perquè triar parella, divorciar-se, rebre llegats, establir demandes, fer testament i en el capítol de professions triar la d’ésser metge, eren oportunitats al seu abast considerades normals en l’Egipte d’ara fa 5.000 anys.

Aquests són alguns dels factors que varen diferenciar les dones egípcies de les d’altres civilitzacions posteriors com la grega, la romana i la medieval, en les quals l’ham i l’esquer de la idealització les va reduir a un espai de símbol que les va anar ofegant progressivament. Una vegada més, doncs, el llegat de l’antic Egipte, al marge de la seva monumentalitat arquitectònica, dóna proves d’haver estat un exemple d’avenços socials absolutament vigents en el temps que ens ha tocat viure.

Obres consultades: Historia del Egipto faraónico – Josep Padró
Crónica de los faraones – Peter A.Clayton