Memorials de la barbàrie I

A principis dels anys noranta del segle passat aparegueren a moltes voreres de Colònia unes llambordes cobertes amb una làmina de llautó sobre la qual s’havien gravat les dades més rellevants d’una víctima del nazisme: el nom i cognom, la data de naixement, la data i el lloc de defunció (o d’alliberament, per als pocs afortunats). La primera pedra fou col·locada davant  l’Ajuntament de Colònia l’any 1992. Aquelles llambordes daurades eren una idea de l’artista alemany Gunter Demnig (Berlín, 1947). D’aquesta manera l’artífex del projecte volia retre homenatge a totes les persones que havien estat víctimes del règim nazi; jueus, sobretot, però també gitanos, homosexuals, comunistes i opositors d’aquell sinistre règim totalitari. 

Gunter Demnig anomenà aquelles llambordes Stolperstein, dels mots alemanys stolpern (empassegar) i stein (pedra). Pedres que fan empassegar, doncs. En sentit figurat, és clar. Qui se’n troba una mentre camina per una vorera i es para a llegir el text no pot restar indiferent. Les stolperstein es col·loquen davant la casa on va néixer la víctima, o bé davant del seu darrer lloc de residència abans de la seva detenció i posterior deportació.

Segons Gunter Demning, aturar-se i inclinar-se per llegir les dades essencials que contenen les llambordes és una mostra de respecte cap a les víctimes del nazisme. Per regla general, l’artista assisteix a la col·locació de les llambordes; només deixa de fer-ho per causes de força major, com ara l’esclat del Covid. Citant el Talmud, Gunter Demning diu que “només hom oblida una persona quan s’oblida el seu nom”. 

Tres dècades després de la col·locació de la primera llamborda se’n segueixen posant. Actualment n’hi ha més de 100.000 a vint-i-un països d’Europa i més enllà. També se’n troben a Espanya, donat que milers dels republicans exiliats moriren en camps de treball del III Reich. A la llarga podria haver-hi un fotimer d’aquestes llambordes escampades per tot Europa. Només per recordar els jueus assassinats pels nazis en farien falta com a mínim sis milions. La col·locació es finança mitjançant donatius. No sempre s’ha de delegar la preservació de la memòria història als governants. 

A causa del Covid, la col·locació de stolperstein es deturà a inicis de 2020. En aquell moment hi havia llambordes commemoratives a uns 2.000 indrets d’Europa. Però dos anys més tard ha recomençat la col·locació amb força atès que resta molta feina per fer.

El Memorial Democràtic de Catalunya, institució del Departament de Justícia,  ha col·locat uns quants centenars de llambordes d’aquesta mena a diversos municipis del nostre país. El gener de 2017 Gunter Demnig fou convidat pel Memorial Democràtic i pels ajuntaments de tres ciutats – Manresa, Castellar del Vallès i Igualada- a col·locar llambordes en record de catalans deportats que havien nascut en aquestes poblacions. El gener de 2018 Demnig viatjà fins a Girona per a col·locar setze llambordes Stolperstein per recordar setze deportats d’aquesta ciutat; en aquest cas, totes les llambordes foren clavades al mateix indret, el Jardí de la Infància. També se n’han col·locat a Roses, Vallfogona de Riucorb, Santa Coloma de Queralt, Granollers, Mataró, Agullana, Vilanova i la Geltrú, Rubí, Olesa de Montserrat, Navàs, Palà de Torroella, Lleida… Fins i tot n’hi ha en petites poblacions com ara Els Guiamets, al Priorat, el poble natal de Neus Català, l’única supervivent catalana del camp de Ravensbrück, on fou deportada per haver col·laborat amb la resistència francesa. Val a dir que la pedra commemorativa fou col·locada en vida de la víctima, quan aquesta complí 102 anys, poc abans del seu traspàs.

Actualement –octubre del 2021- hi ha prop de 400 llambordes de la memòria escampades per tot Catalunya. Cada llamborda es fa a mà: una peça  artesanal que contrasta amb l’extermini industrialitzat practicat pels nazis, com explicà el Memorial Democràtic de Catalunya. Alguns diuen que fabricar i col·locar aquestes llambordes és malgastar els diners; en general addueixen raons econòmiques, però els motius potser són d’una altra mena que no gosen confessar.  Personalment, penso que aquesta iniciativa no és cap malbaratament. No podem oblidar les víctimes del nazisme. Qualsevol iniciativa a favor de la conservació de la memòria històrica és encomiable. Com diu l’historiador Toni Judt a El refugi de la memòria, reconeixem aviat  els nostres deures envers els nostres contemporanis, però no hem d’oblidar les nostres obligacions envers els que ens precediren. 

Qui oblida el passat està obligat a repetir-lo. Quan, el gener de 2021, es clavaren deu llambordes commemoratives a Lleida en record d’una desena de lleidatans deportats a Mauthausen i Dachau, Miquel Pueyo, el batlle de la ciutat, digué que era pedagògic i necessari fer-ho. És clar que ho és! Entre altres actes, alumnes de diversos instituts lleidatans llegiren breus biografies de les víctimes. 

 

Aquest article és una part d’un altre que, amb el mateix títol, publicà la revista SERRA D’OR el desembre de 2021.