Un matí, mentre esmorzàvem el meu marit i jo -ho fem en una taula al costat d’un finestral que dóna al nostre petit jardí-, ens va visitar un simpàtic i atrafegat pardal.
Ens mirava insistent, tot fent petits saltirons, amb moviments continus, picotejant el terra de la lleixa de la finestra, a dreta i esquerra, com per cridar-nos l’atenció. En pocs moments es va guanyar la nostra simpatia, la nostra admiració.
Això es va repetir durant uns dies. El meu marit, en veure’l picotejar amb tanta energia, amb tanta insistència, va suposar que tenia gana i no va dubtar a posar-li un platet amb engrunes de pa… I sí, ho va encertar! L’ocell tenia gana! Tot seguit es va posar a picotejar les engrunes amb una llestesa envejable. S’anava movent a un costat i altre fent enèrgics moviments de cap i de cua, aixecant les petites potetes, netejant-se el bec contínuament en el seu minúscul pitet. Segur que agraïa el suculent esmorzar. “Alguna fada bona ha volgut fer-me un regal”, devia pensar el pardal mentre es cruspia el pa torrat que li havíem esmicolat generosament.
Uns dies després vam adonar-nos que un altre pardal es posava al seu costat amb clara intenció de participar del banquet, però, com va defensar el seu territori el propietari! El pardal s’havia adonat de les intencions del visitant i li barrava el pas contínuament. Era tot un espectacle veure’l moure’s d’un costat a l’altre del platet, picotejant i donant enèrgics i precisos cops de cua per protegir el seu bací i esquivar l’inoportú visitant.
Un dies després ens sorprengué veure els dos pardals menjant amigablement del mateix plat. Què havia passat? Quins tractes podien haver tingut els dos ocells per arribar a un acord així? Potser Cupido hi havia intervingut i havia sorgit un feliç enamorament… Mai no ho podrem saber, però vam celebrar el resultat, qualsevol que hagués estat el motiu.
També ens fa goig de veure’ls tan amics, alimentar-se en el mateix plat, jugar i fer cridadisses pel jardí saltant d’una planta a l’altra i reunir-se amb altres ocells. S’han fet el amos del nostre jardí, i segur que faran el niu a la paret d’una vella pallissa que hi tenim i que cada any dóna aixopluc a més d’una parella d’aquests ocells. Faran el seu niu i la femella hi posarà ous, i al cap de poc naixeran els nous ocellets, veurem tres o quatre boquetes amb el pic de color groc, ben obertes, reclamant el seu aliment que de ben segur que no els faltarà. Crec que tenen la vida fàcil, els pardals.
No m’havia interessat mai per aquests ocells, però ara, en tenir-los tan a la vora, ho he fet! M’he connectat a la Viquipèdia per veure què hi trobava: “Fan entre 13 i 15 centímetres. El mascle és de color terrós jaspiat en el tors, les ales i la cua. El pili (plomissol) és gris, el bec fosc, la nuca és de color castany, el ventre i les galtes són blanques i a la gorja porta un pitet negre. A les ales duu una franja blanca. La femella, en canvi, és tota de color terrós grisós sense taques, amb el pit i el ventre més clars que els del mascle . En llibertat, viuen uns 13 anys ,en captiveri, menys. És un animal que s’ha adaptat molt a la vida de l’ésser humà, amb qui conviu des de fa mil·lennis. És fonamentalment granívor, però també consumeix gran quantitat d’aliments d’origen animal, com ara larves”.
Acabo l’article amb un bonic i curt poema de Josep Carner titulat El pardal:
Ocell alegre i gosat / de plomatge bru, clapat
Més xerraire cada dia, /jamai poruc ni mesell
Ets dels infants alegria / i lleu recança del vell.