El meu amic i jo estàvem cercant no recordo quin monument a la ciutat del Caire. Per acabar amb els dubtes del camí a seguir, vam decidir preguntar a un policia que per sort xampurrejava l’anglès.
Com és costum en aquests casos, ens va indicar la direcció amb tot tipus de detalls: «Segueixin per aquesta avinguda i, quan trobin una plaça, agafin el carrer de mà dreta, vagin avall fins a la cinquena cruïlla; després hauran de trencar a mà esquerra, caminin i veuran un passeig, baixin fins al final i trenquin a mà dreta per enfilar el segon a mà esquerra […].» Vam iniciar aquesta peregrinació urbana i, quan feia una mitja hora llarga que caminàvem, vam optar, per més seguretat, per tornar a preguntar a un altre policia que veiérem prop nostre. Oh, sorpresa!, era el mateix que ens havia atès i que no s’havia mogut de lloc! Va resultar que havíem caminat molt per acabar en el mateix punt de partida!
Aquesta anècdota em serveix de metàfora. La història no es repeteix, però rima, segons Mark Twain. Res no torna a passar exactament igual; no obstant això, els cicles segueixen un ordre invariable de crisi-creativitat-crisi. Quan un cicle s’acaba (que és la crisi que estem vivint ara), la humanitat torna a un punt de partida i, encara que sembli que res no ha servit de res, no és veritat. No som més virtuosos que els nostres rebesavis, cert, però tenim millors lleis que limiten els despropòsits; gaudim de més oportunitats i de més possibilitats d’exercir les llibertats. Malgrat alguns evidents retrocessos, les societats són més justes que no pas fa uns segles. Queda un gran camí a córrer, però em faria basarda retrocedir a temps passats.
El ministre Wert és dels que creuen que només podem sortir de la crisi formant treballadors competitius. Segons ell, els estudis humanístics només porten gent a l’atur i no cal ensenyar a raonar, la vida espavila. Respecto el seu punt de vista, però els períodes de creativitat sempre tenen el punt de partida gràcies a l’embranzida per «ser», no tant per «fer». Per tant, en aquests moments, més que no pas saberuts especialistes, necessitem tècnics i científiques amb una bona base humanística. Necessitem mestres en humanitat, mestres que acompanyin els joves cap a viatges transformadors. Els clàssics grecs entenien l’estudi de les matemàtiques, l’astronomia, la geometria i la música com alguna cosa més que matèries per conèixer el món físic, l’estudi importava sobretot pel que aportava en el creixement personal, en la transformació de l’estudiós. L’important era el combat interior. Per això, Sòcrates es definia com un tàvec que picava les consciències massa tranquil·les i conformistes.
Per sortir de la crisi i entrar en el proper període creatiu cal deixar les velles formes agressives, només preocupades per destruir l’adversari. Sòcrates deia que, com la seva mare, ell era una partera que ajudava els seus interlocutors a engendrar un nou jo. Educar, del llatí educere, significa «treure». Saber treure de dins les qualitats dels joves. A mi sempre m’ha fet molta pena sentir a parlar de «fracàs escolar». Cap jove ha de fracassar. No hi ha ningú inútil per tot. Tots som útils per a alguna cosa. El bon educador és el que sap descobrir el tresor amagat que tot infant i jove porta dins seu. Ell ajuda a extreure aquest tresor, l’ensenya a l’educand i l’anima, l’entusiasma per allò que ella o ell és únic. A poc a poc les noies i els nois sabran «ser» ells mateixos i «fer» la seva vocació en bé de la societat. Aleshores tindran la satisfacció garantida.
Les escoles fredes, sense humanitats, sense humanitat, que vol Wert, estan renyides amb el mateix significat de la paraula «escola», del grec skholé, que precisament vol dir «contemplació», «oci», «tranquil·litat»… Sense aquests ingredients de calma és ben difícil «pensar». Sense pensar, els nostres estudiants mai no s’orientaran, mai sabran discernir, matisar, i no arribaran a la màxima aspiració de l’ésser humà: esdevenir savi. Saviesa ve de sapere, la paraula llatina que la podem traduir per «paladejar», «assaborir». Savi no és qui sap moltes coses. El meu ordinador seria molt savi. Savi és qui té la gràcia de viure poèticament. Només els savis gaudeixen de tots els matisos de la vida. No podem deixar d’aspirar a formar «savis». Amb Wert, no anem bé.