Eren les nou del matí d’un dia d’aquest setembre passat quan vam decidir d’anar a fer una passejada per Empúries.
Va ser una decisió ben encertada. Feia un matí de somni! El dia abans havia plogut intensament i tot el paisatge era net, lluminós, acollidor, silenciós… Vam passejar des d’Empúries fins a l’hotel de Cal Gambo. Ens anàvem parant a cada espai que donava pas a una de les platgetes que hi ha pel camí per contemplar el mar, en aquesta hora del matí totalment en calma, d’un color blau platí on el cel s’emmirallava, mentre el sol ho il·luminava tot amb els seus potents rajos… Aquella aigua mansa i acollidora ens seduïa, ens cridava, ens convidava a submergir-nos-hi, a deixar-nos embolcallar per la seva suavitat, a relliscar per sobre el seductor llit que relaxa, tonifica, ens deleix, ens allibera… A la llunyania es distingia clarament la vila de Roses, amb les seves inconfusibles muntanyes al fons cobertes per una finíssima capa de boira que els donava un aire misteriós, com si sorgissin d’un conte de fades, contràriament a la imatge d’un dia de tramuntana, quan les muntanyes i tot el golf es veuen ben retallades i sembla que les tinguis a dues passes. Aquest dia, en canvi, es veien a una distància considerable. Era com gaudir d’una pintura a l’aire lliure. L’Escala, més a prop, tancava aquesta meravella.
Vorejaven el camí pins centenaris tombats i cargolats per les envestides dels vents, acompanyats d’abundants tamarius i xiprers i d’una bona quantitat de matolls que, afavorits per les pluges abundants, es mantenien tendres i ufanosos com mai els havia vist. L’espectacle era una delícia! Per aquest camí, només per a vianants i ciclistes, en aquella hora encara matinera no hi circulava gairebé ningú. Nosaltres respiràvem a ple pulmó aquell aire tan agradable, com sis ens en volguéssim proveir per a molts dies, de tan pur i saludable! La barreja d’olors desprenia un perfum que no us sabria descriure, però que els que em llegiu us el sabreu imaginar: de pi, de tamariu, de xiprer, de terra molla, de platja, de mar… La conjunció entre el perfum i l’entorn d’aquell moment conduïen a un estat emocional de joia, d’alegria, de gratitud, en definitiva, de poder experimentar sensacions tan agradables provocades per un paisatge tan proper, tan nostre.
Vam passar per davant de les ruïnes… Que ben cuidades! Encara que a vegades no ens ho sembli, hi ha gent que s’interessa pel nostre passat, per com eren, com vivien, en què creien o com morien els nostres avantpassats… Les ruïnes són un dels tresors més preuats que tenim a l’Empordà (llegeixo que es tracta d’uns dels dos assentaments grecs que fins ara es coneixen a la Península Ibèrica). Aquella esplanada acull pedres molt antigues (ens remuntem, pel que fa als grecs, al segle VI aC, i pel que fa als romans, a l’any 218 aC, tot i que les restes que es poden veure corresponen a l’època en què les dues ciutats –la romana i la grega– convivien en un sol municipi) cuidades amorosament i estudiades amb l’objectiu de descobrir-hi els nostres orígens, la nostra cultura, la procedència d’alguns dels nostres costums, de la nostra evolució… Contemplar aquell paisatge ordenat i solitari a aquella hora del dia era com contemplar un silenciós cementiri ple de pau, misteris i secrets ben guardats en les pedres mil·lenàries vora la quietud del mar.
En arribar a l’hotel Cal Gambo ens esperava una acollidora terrassa per assaborir un reconfortant i aromàtic cafè, reposar de la nostra caminada i gaudir del sol, el ventijol marí i la bonica panoràmica.
