Pot Catalunya ser independent?

Reflexions

Un amic meu, enginyer industrial, fill d’un dibuixant de còmics que tothom coneix (Escobar, el de Carpanta, Zipi i Zape, etc.) em va fer ja l’any 2003 una descripció brillant de tot el procés que tindria lloc si un dia Catalunya proposava un estatut semblant al que després va aprovar el Parlament el dia 30 de setembre del 2005.

D’aquella previsió no n’ha fallat gairebé res. El meu amic Escobar acabava la seva prospecció amb una convicció total que l’únic camí viable per a Catalunya era la independència.

Però, pot Catalunya ser independent?

He intentat contestar-me aquesta pregunta davant el fet que em trobo a Torroella un munt de gent que la respon de seguida dient: “No, home, no en pot ser, no veus que…” Aleshores intento ser racional i analitzar bé el sentit de la qüestió que plantejo. I m’ha semblat que m’ajudava a fer-ho bé el fet que en anglès tenen dos verbs auxiliars per dir poder. Són els verbs can i may.

Com saben molt bé els nostres estudiants, can en anglès vol dir poder, ser capaç i may vol dir poder, tenir permís. Hi ha en anglès dos verbs auxiliars més que em poden ser útils per continuar la reflexió: want en anglès vol dir necessitar, caldre i will vol dir voler, desitjar.

  1. Can. Pot Catalunya ser independent? O sigui: té capacitat per ser independent?
    La pregunta gairebé és ofensiva. Quants països independents poden presentar un conjunt de qualitats i condicions en grau tan elevat com pot fer-ho Catalunya per poder anar pel món sense tutor? És com si ens preguntéssim si un bon advocat de vint anys pot marxar de casa dels seus pares o, més exactament, si un bon enginyer o una bona metgessa es poden divorciar i guanyar-se la vida cadascú per la seva banda.
  2. Want. Necessita Catalunya ser independent? O sigui: cal que tingui un estat propi i fronteres per sentir-se lliure, per desenvolupar-se sense traves?
    Abans de contestar, m’he d’aturar en una altra reflexió més profunda. Desgraciadament el món té el territori dividit en estats, amb fronteres que en general s’han establert i consolidat mitjançant guerres. L’autènticament desitjable seria que no hi hagués fronteres, però el fet és que ara com ara n’hi ha. Pensant que això de moment és com és, la pregunta sobre la necessitat de Catalunya de tenir estat propi crec que només té dues respostes possibles.
    Si l’altre país amb qui estàs lligat et deixa aflorar tota la teva personalitat, gestionar la teva educació, la teva cultura, les teves infraestructures, la teva economia, el teu esport (seleccions nacionals), sembla que no caldria tenir estat propi. Seria com un matrimoni ben avingut. Els dos esposos despleguen totes les seves possibilitats sense gelosies ni violències. I si un espòs o esposa guanya més diners que l’altre, s’acorda –no s’imposa– com farà front cadascú a les seves necessitats individuals i a les necessitats de tota la família.
    Però si un dels dos països imposa les seves condicions, es fica en la forma com eduques, posa traves a la teva llengua i a la teva cultura, es queda els diners i no te’n torna, diu que no pots jugar amb la samarreta que voldries… Aleshores cal separar-se si així es desitja.
  3. Will. Desitja Catalunya ser independent? És a dir, la majoria dels ciutadans de Catalunya volen que Catalunya sigui independent?
    No ho sabem, no es pot fer cap consulta per saber-ho. La Constitució espanyola ho prohibeix.
  4. May . Té permís Catalunya per ser independent si ho desitja la majoria dels seus ciutadans?
    No, la Constitució diu que la unitat d’Espanya és inviolable, i que així ho garanteix l’exèrcit espanyol.
    Això va així.

Com deia fa poc un polític a qui no pretenc ara fer propaganda, només quedaria un camí: si resulta que la majoria del Parlament, que representa el poble, vol un estat propi, cal decidir-se i telefonar de seguida a la Secretaria d’Estat dels Estats Units, que diu que ja espera la trucada.