Premi Poesia

Premis literaris El Càlam de Sant Jordi 2020

Barqueta

 

No sé si soc barca o vaixell,

balandra o menorquina,

llagut o falutx,

o qualsevol barqueta llevantina.

Sé que em sento blanca,

de fusta atrotinada,

despintada,

un xic oblidada

i un punt massa amorosida.

Sento com si hagués estat nuada

per una corda mig florida

a un moll tota la meva vida.

Escolto llunyans i ensordits

els cants de les tavernes,

els crits dels infants a la platja,

el gronxar de l’oratge.

Flairo a podrit,

a algues varades,

a sorra bruta,

a maldestre paisatge.

Exhausta de sentir-me com em sento,

aquesta matinada m’he lliurat

i he pres via.

I malgrat tenir el nord,

em sento que segueixo a la deriva.

Tinc el rumb,

els plànols dels pirates

amagats sota les velles xarxes,

la X marcada sobre el tresor,

les coordenades,

l’estrella que em marca el nord,

un far que em pica l’ullet

en alguna altra platja.

Però qui m’empeny a la deriva?

La marea? Neptú?

Els influxos de la lluna?

Algun ritus màgic

d’algun amor ferit?

Qui m’empeny a la deriva

i em cobreix de sal?

Qui em vol veure engolida

sota algues i corall?

Millor si em deixa a la vora, si us plau!

Qualsevol matinada

dormitant,

descansant sobre la sorra

en el darrer alè

abans del son del Just.

Potser algun mariner

amb camisa blanca,

mans esquerdades,

pell desgastada,

i cabells platejats

se’m quedi mirant

a l’arribar a la platja

i passi damunt les meves fustes

les seves mans esquerdades.

Em reculli,

m’acotxi,

apedaci les veles,

engreixi el timó,

em posi una mà de blanca pintura

i em bategi amb un nou nom.

Sí, mariner!

Sortim cada matinada

just quan despunta el sol

i deixo que et creguis perdut

al mig de la mar,

al mig del món,

dins d’aquesta barca o vaixell,

balandra o menorquina

que soc jo.

Que se sent blanca,

de fusta atrotinada,

despintada,

i un punt més amorosida,

però amb ganes de fer mil voltes.

A tot!