Schubert

Franz Schubert (1797-1828) va morir als 31 anys víctima de la sífilis i això ha estat una catàstrofe per a la música. Pensem que Beethoven als 31 anys solament havia compost la primera de les seves nou simfonies i que si Mozart hagués mort als 31 anys, i no als 35, no coneixeríem La flauta màgica, ni les seves tres darreres simfonies, ni el Concert per a clarinet, ni els darrers quintets, ni moltes altres de les seves millors composicions. ¿Quina música ens hauria deixat Schubert si hagués viscut els 57 anys de Beethoven o els 90 anys que avui ja no són excepcionals d’una vida?

L’ombra del gegant Beethoven no va deixar mai Schubert. A nosaltres ens passa igual i no tenim prou en consideració un dels compositors més excel·lents de la història. El primer cap de setmana de març he assistit, com cada any, al Festival Musika-Música a Bilbao, dedicat enguany al malaguanyat músic vienès i ha estat una bona ocasió per repassar Schubert al llarg de quatre dies (s’oferien 63 concerts a uns preus irrisoris, més altres de gratuïts). Naturalment, no hi ha més remei que elegir un dels 4 o 5 concerts que s’interpreten simultàniament en diferents sales.

Schubert tenia una inspiració constant i les notes li rajaven amb la fluïdesa de Mozart. Inigualable en els lieder, les seves simfonies, especialment les darreres, són sublims com les que més i la seva Missa núm. 6 té passatges bellíssims. Amb tot, és la seva música de cambra el que em captiva particularment: l’octet, el quintet La truita, el quartet La mort i la donzella… A Bilbao va ser l’Adagio del Quintet per a dos violoncels el que em va provocar aquests xocs que només esporàdicament es gaudeixen a la vida. És la “sensació d’eternitat, d’una cosa sense límits ni fronteres”, que deia Freud. Sensació intensa i inexplicable perquè són moments sense temps, sense espai i, per uns instants, tot és plenitud i agraïment per la vida.

Ave MariaMúsica és comunicació o, millor, comunió. Tota la tragèdia existencial del Schubert rebutjat per la noia que ell estimava, sense aconseguir l’èxit musical en vida, la seva pobresa… tot aquest dolor queda reflectit en la seva música, fruit d’una personalitat humil; malgrat tot, la seva obra té passatges d’una frescor i d’una joia desbordant. És música humana, com diu el filòsof francès Andrè Comte-Sponville: “La música de Schubert s’assembla a Schubert i a tots nosaltres.” Per això mateix la seva música ens arriba profundament perquè ens hi reconeixem com a humans plens de limitacions. La comunió es produeix ja no solament entre el compositor i un mateix: és la humanitat que es fa present i davant de tanta emoció i en la intimitat d’aquesta comunió sentim, encara que excepcionalment,  que la bondat és immensa i que les tragèdies col·lectives que no hem sabut evitar poden superar-se perquè en la llavor d’aquesta música s’hi amaga tot el potencial de creixement de tota dona, de tot home.