Solidaritat

A la dècada dels seixanta del segle passat es van publicar els llibres de Josué de Castro El llibre negre de la fam; el de L.J. Lebret El drama del segle, i el d’Yves Lacoste Els països subdesenvolupats. Varen ser aportacions que ajudaren decisivament a un canvi respecte a la visió que fins aleshores es tenia sobre els problemes de desnivells econòmics entre els països rics i els pobres.

La dècada dels vuitanta va permetre a alguns de nosaltres apropar-nos a la realitat dels països empobrits. Vàrem comprendre d’una vegada que era cert el que afirmava Engels: “En un palau es pensa diferent que en una cabana”. Ens hi va ajudar el seguiment de la revolució sandinista a Nicaragua, i moltes poblacions catalanes s’agermanaren amb alguna d’allà. Torroella i San Juan del Sur varen segellar aquest sentiment i voluntat solidaris.

Ha plogut molt d’ençà d’aquells anys vuitanta; el món ja no és el mateix i s’imposa una revisió seriosa de com plantejar la solidaritat nord-sud a la fi de la primera dècada del segle XXI. Una idea bastant generalitzada és que és un error pretendre que el sud faci el mateix recorregut de desenvolupament que hem fet nosaltres. El nostre procés ha estat erroni perquè hem apostat pel confort i per acumular objectes abans que disposar de temps lliure per gaudir dels béns espirituals com l’art, l’amistat o la contemplació. No podem desitjar per als més miserables de la terra la nostra mateixa misèria humana. A més, encara que fos encertat que el tenir ens fa més persones, és ben sabut que les reserves del món estan més que esgotades i que els efectes negatius sobre el planeta d’aquest mal progrés no permeten que tots els habitants de la terra malbaratin com ho estem fent nosaltres ara.

Les polítiques solidàries d’ajudes no resolen els problemes. Centrar els esforços en pretendre que les institucions aportin el 0,7% del seu pressupost per a campanyes solidàries no dic que sigui erroni, però desvia l’atenció d’on rau el problema. Sembla que “donant” una part del que en realitat els rapinyem ja estiguem tranquils. No hi ha problema en donar. Veig que tothom és solidari, ara. Primer rapinyem, maltractem, especulem i després “donem” una part del botí “solidàriament”.

A Torroella també cal que revisem el que fem. La Comissió Nord-Sud, que ha seguit l’agermanament entre Torroella i San Juan, es troba en crisi i cal repensar la seva funció. El mateix Consell Municipal de Solidaritat i Cooperació ha de fer un profund debat i posar el rellotge a l’hora de la solidaritat municipal. A la meva manera de veure, quan hom pensa sobre aquestes coses arriba a la conclusió que poc camí podem fer mentre mantinguem les mateixes maneres d’organitzar-nos, els idèntics valors de sempre i no surtin dones i homes valents per, des de la política i fora d’ella, impulsar alternatives radicalment diferents dels miratges que ens ofereix el “sistema” i que només serveixen per viure endormiscats. La política ha deixat de ser el combat engrescador i entusiasta per canviar les coses, per això molts joves -i no tan joves- fan política, però lluny de les formes caduques de l’establishment.