El “Tendències” de La Vanguardia del dia 4 de gener de 2013, pàg. 20, parla de les TIC (tecnologies de la informació i la comunicació).
Sota el títol “Hàbils però incompetents” llegeixo: “L’ordinador, la consola, el mòbil, –i d’un temps ençà, la tauleta. Aquest és l’equipament comú de bona part dels adolescents. Amb ell, a més de fer tasques escolars, esgarrapen més o menys temps per ser a Facebook, connectar-se a You Tube, escoltar música, goglejar buscant qüestions que estan de moda o que tenen a veure amb les seves aficions… No hi ha cap dubte que aparentment es desenvolupen amb facilitat. Ara bé, tenen un coneixement sòlid sobre aquest tipus d’eines i el que poden fer?
Els adults pensen que sí, mentre que els experts adverteixen que l’ús quotidià de la tecnologia –els més joves,com a nadius digitals, han viscut sempre en un món digital – no comporta ni de bon tros el seu domini. Una proporció notable dels pares”mitifica i “sobrevalora” el domini que tenen els seus fills de les tecnologies que de la informació i la comunicació (TIC), segons una de les primeres conclusions de l’exhaustiu estudi que ha elaborat el grup d’investigació anomenat Conincom, que coordina la facultat de comunicació Blanquerna de Barcelona. ( que pertany a la Universitat Ramón Llull.)”
A mi, que tot i la meva edat i els escassos coneixements en aquest camp sóc una entusiasta de les noves tecnologies i els seus incalculables serveis, em preocupa el mal ús que en puguin fer tant els més menuts com els adolescents. Pel que es pot observar, els joves s’estan fent esclaus d’uns aparells que, tot sigui dit, ben utilitzats ofereixen uns serveis increïbles. Però preocupa veure tanta gent amb aquesta dependència. Com acabarà això?
A vegades fa la impressió que estem veient una pel·lícula de ficció. M’explico.
En una taula de bar quatre persones s’han reunit pels motius que siguin. A una li sona el mòbil: “Perdoneu”, diu, i contesta. Al cap de poca estona ja veig que són tres les que estan telefonant; la quarta, se les mira com pensant, què hi faig jo aquí? A la taula del costat hi ha una mare i un nen d’uns vuit anys; la mare, després de demanar al cambrer el que volen prendre, agafa el diari, treu de la bossa un sofisticat mòbil i el dóna al nen. No sé a què hi juga el nen, però se’l veu entusiasmat i de tant en tant fa un salt de la cadira indicant que la jugada li ha anat bé.
En una sala d’espera, una àvia, la seva filla i el seu nét esperen el torn. La mare i el fill remenen els mòbils mentre l’àvia se’ls mira, resignada, i calla.
Pel carrer, la gent va amb el mòbil a l’orella: parlen, criden i ordenen amb una mímica sorprenent.
M’explica una amiga mestra que fa classe a nens de vuit anys –ella ja és a punt de jubilar-se i no és gaire entesa en informàtica–, que un dia estava buscant quelcom que no trobava a l’ordinador, i una nena molt espavilada de la classe se li acosta i li pregunta si vol que l’ajudi. La meva amiga em diu que es va sentir més petita que la nena.
El dia de Reis no vaig veure, com en anys anteriors, mainada passejant i exhibint els regals pel carrer, els regals tradicionals, vull dir, com ara nines, cuines, fireta, camions, patinets, o pilotes, però sí aparells electrònics, i dels més avançats.
Hem entrat en un món digital que és fascinant, però ai! Sabrem manejar aquestes màquines? Els nostres adolescents, podran tenir professors que els ensenyin encertadament la utilització de les TIC segons els convé o necessiten? Com més anem, més sofisticats ens arriben aquests aparells, aconseguirem que no ens dominin? Experts com Jordi Busquets, investigador de l’ús de les TIC, adverteixen que ”els menors necessiten que se’ls expliqui, que se’ls acompanyi perquè el seu coneixement sol ser superficial, encara que tenen gran facilitat per utilitzar les pantalles tàctils”.
I jo em pregunto: qui ha de fer aquest ensenyament? A les escoles, cal disposar de mestres que se’n facin càrrec de la mateixa manera que de la resta de matèries com matemàtiques, geografia, gramàtica, etc.? Suposo que ja sortirà qui trobi la manera adequada per orientar-nos en aquest món tan canviant, n’estic segura. Cal ser optimista, o si més no fer nostres les paraules de Kofi Annan com a secretari general de l’ONU l’any 2003 a Ginebra, en el discurs inaugural de la primera Cimera Mundial de la Societat de la Informació: “Les tecnologies de la informació i la comunicació no són cap panacea ni fórmula màgica, però poden millorar la vida de tots els habitants del planeta. Disposem d’eines per a arribar als Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni, d’instruments que faran avançar la causa de la llibertat i la democràcia, i dels mitjans necessaris per a propagar els coneixements i facilitar la comprensió mútua”.
