Hi ha un llibre interessantíssim i avui difícil de trobar, escrit per l’encarregat de negocis i ambaixador de facto de Xile a Espanya durant el període 1930-1939, Carlos Morla Lynch, titulat Informes diplomáticos y diarios de la Guerra Civil, en què narra les seves experiències al Madrid del conflicte i de la immediata postguerra.
Durant aquell període, Morla va exercir una destacadíssima tasca humanitària concedint asil diplomàtic a centenars de persones susceptibles de ser perseguides per la seva posició contra la República i a favor del cop d’estat. S’hi podien comptar aristòcrates, empresaris, alts funcionaris, militars, falangistes, etc. Més tard, va emprendre la mateixa iniciativa amb un nombre substancialment menor de republicans, entre els quals el poeta Antonio Aparicio i l’editor i ministre Arturo Soria Espinosa, net del cèlebre urbanista madrileny. Així mateix, hi va haver un intent de fer-ho amb Miguel Hernández, però no va arribar a bon terme.
Morla no era precisament un esquerrà. Pel seu origen familiar i la seva condició de diplomàtic, s’apropava molt més a la figura d’un conservador clàssic amb, d’altra banda, unes notables inclinacions musicals i literàries, que abans de la guerra compartia amb un dels seus millors amics, Federico García Lorca.
Un cop acabada la contesa i ocupada la capital per les tropes franquistes, Morla Lynch es va mostrar tan desconcertat com dolgut per l’actitud de les noves autoritats, que el comminaren a entregar els seus asilats si no volia patir l’assalt a la seva ambaixada, tal com havia passat amb la de Panamà.

Escriu:
De manera que en dos años y ocho meses de guerra, mal que mal, los “rojos” respetaron la extraterritorialidad de la sede de nuestra representación diplomática y a los 2.000 españoles albergados en ella, lo que se niegan a hacer ahora las autoridades nacionalistas.
I afegeix:
No creo que sea necesario emitir una opinión respecto de un proceder que se califica por sí solo. El hecho es sencillamente inaudito y estoy convencido de que ningún hijo de la hidalga España que tenga el alma bien puesta, pueda aprobar una actitud semejante que, además de la ingratitud inconcebible que encierra, es francamente indecorosa.
No comptava Morla Lynch amb el fet que possiblement ni Espanya era tan «hidalga» ni els seus fills tenien «el alma tan bien puesta». Els vencedors, almenys, no.
Avui els temps són uns altres, però no poques d’aquelles actituds perduren. A Espanya, el patriotisme ha sigut sempre una qüestió de part i, per tant, obligatòriament excloent. Només cal escoltar com els actuals dirigents de la dreta titllen sistemàticament els seus oponents polítics —i també qualsevol que intueixin com a adversari— de «mafiosos», «criminals», «escòria», «ganduls», «colpistes» i altres perles per l’estil.
Quan els franquistes van anar a l’ambaixada de Xile a reclamar el lliurament dels refugiats republicans, Carlos Morla els va retreure que ja no recordessin la protecció que ells mateixos havien sol·licitat i obtingut. Li van respondre amb un clàssic: «Es distinto. Nosotros éramos españoles de bien y quienes ahora están bajo su amparo no son más que delincuentes».
Rodríguez Zapatero va defensar Aznar amb força vehemència davant del president veneçolà Hugo Chávez abans que el rei pronunciés allò tan famós del «¿Por qué no te callas?», simplement perquè, per a Zapatero, Aznar havia sigut president dels espanyols i només això ja justificava la seva postura.
És aquesta una actitud compartida per tothom? Sembla evident que no. Els presidents dels Estats Units, d’Israel i, sobretot, de l’Argentina no han estalviat insults contra l’actual president espanyol, Pedro Sánchez. I què han fet els líders de la dreta? Doncs aclamar-los i aplaudir-los. En alguns casos, fins i tot condecorar-los. La més pura infàmia. La personificació més sinistra de la deslleialtat. Però és que ells són «espanyols de bé» i els altres, poc més que «delinqüents».
Cristóbal Montoro, totpoderós ministre d’Hisenda, primer amb Aznar (2000-2004) i més tard amb Rajoy (2011-2018), es troba en l’actualitat imputat (sine die, com sol passar amb les causes que afecten la dreta) pels delictes de suborn, frau contra l’Administració pública, prevaricació, tràfic d’influències, negociacions prohibides a funcionaris, corrupció en els negocis i falsedat documental.
Seva és la frase que millor defineix la manera d’actuar de les dretes pàtries: «Que caigui Espanya, que ja l’aixecarem nosaltres». I en això, hi han posat el seu màxim esforç durant els darrers anys. No s’havia vist res igual des que els poders fàctics d’aleshores (bàsicament els mateixos que ara) van assetjar i enderrocar la Segona República.
Com se sol dir, potser la història no es repeteix, però com a mínim rima.









