Tots Sants

Diada important. Són Fires a Girona, Sant Narcís. Els torroellencs fem una mica nostres aquestes Fires. Que heu anat a Fires?, solem dir-nos. L’exposició és interessant i de molta concurrència, allí hi trobes de tot. Petits i grans ens ho passem bé a les Fires de Girona.
Són dies per degustar (fets nostres o comprats)  els saborosos i energètics panellets, castanyes, moniatos, cacauets… Molts anys enrere, a Torroella hi havia una dona, la Burrera, que torrava les castanyes al carrer. Al capvespre, al passeig de Quintana i Combis –Fora Portal, que en diem nosaltres– hi feia una gran fogata amb llenya prima i una mica verda perquè fes fum (les castanyes ho requereixen). Les coïa amb una gran paella tota ella plena de forats, a fi que la clova de les castanyes quedés tova i fossin de bon pelar. Una vegada cuites, les posava en una panera i les abrigava amb una manteta negra perquè no es refredessin i les pogués vendre ben calentones, que així eren més bones. Anàvem a comprar-ne una paperina que ella mateixa confeccionava amb fulls de paper de diari, amb què feia una mena de cucurutxo. Ja tenia calculat quantes n’hi posava, segons si te’n venia una paperina petita o una de gran. No recordo bé el preu, però deuria ser una pesseta la paperina petita i dues la gran. Eren boníssimes…, però quedàvem amb les mans ben emmascarades. Com ha canviat tot això! Qui pot pensar, avui, de fer una fogata al passeig per torrar castanyes? Sí que encara ens agrada fer la castanyada, amb moniatos cuits al forn i tot plegat regat amb un bon got de garnatxa, i, ja ho sabeu, amb bona companyia i franca i animada conversa.

En aquest mes de novembre els dies són curts, una mica tristos, els arbres ja es despullen de les seves fulles, que abans de morir llueixen les últimes gales, agafen els colors més bonics, més variats de tot l’any, i es desprenen dels branquillons que les han sostingudes des del seu naixement, a la primavera, fins ara.

També és diada de visitar els nostres difunts als cementiris. És una tradició bonica. Ja hi ha gent que els visita freqüentment, però una vegada l’any en aquests dies, tothom coincideix en aquest retrobament amb els familiars, els amics, els qui hem estimat i que ja ens han deixat, l’absència dels quals sentim profundament. En aquesta visita, solem portar un bonic ram de flors. Aquest any han fet uns dies esplèndids i els nostres cementiris –jo vaig visitar el de Ullà i el de Torroella– estaven plens de flors a vessar. No sabria dir qui posava el ram més bonic. Vaig quedar admirada de tanta gent com hi havia i de la il·lusió i devoció amb què era col·locada cada ofrena, així com de l’emoció de la visita.

Los comentarios están cerrados.