L’última conversa llarga que vaig tenir ocasió de mantenir amb l’enyorat Joan Radressa, advocat, promotor cultural, torroellenc notable, va ser amb motiu d’una entrevista que li vaig fer i que es publicà a EMPORION l’octubre passat. Em va rebre amb la cordialitat que li era habitual, però no vam entrar immediatament en matèria i, abans que jo li pogués fer cap pregunta o comentari, em va dir que algú de l’Ajuntament li havia demanat si podia suggerir una llista de noms de dones singulars per posar a carrers de Torroella, i me’n va citar algunes, no recordo quantes, però segur que les dues primeres eren la reina Violant de Bar (esposa del rei Joan I, tan vinculat a la nostra vila), i Enriqueta Pascual, l’anomenada per molts “Enriqueta de Serra”.
Això ens va donar ocasió a estendre’ns sobre la vida i anècdotes de la nostra tia Enriqueta. Perquè cal dir que en Joan i jo érem parents: la seva àvia, Maria Pascual Miró (casada amb Víctor Radressa), i el meu avi, Salvi Pascual Romaguera, de Serra, eren germanastres. Enriqueta Pascual Miró, soltera, germana de l’àvia d’en Joan, era doncs, també, germanastra del meu avi i tia de la meva mare. Per això, jo sempre li vaig dir “tia Enriqueta”. Conservo molts records de les visites sovintejades que feia a casa, sobretot a l’hivern, quan ens explicava històries d’aquelles que es pot dir ben bé que eren de la vora del foc.
Per quina causa en Joan Radressa pensava proposar a l’Ajuntament la candidatura d’Enriqueta Pascual perquè un carrer portés el seu nom? No vam allargar prou la conversa perquè jo ara pugui parlar en nom seu i dir-ne els motius, però faré una petita relació de mereixements que se m’acuden.
El primer podria ser el seu interès pels afers culturals, en un moment que les dones no ho tenien gens fàcil, ja que només destacaven en aquest àmbit les dotades d’una gran personalitat. Valgui com a exemple el fet que és l’única dona que ens consta que es va fer sòcia de l’Ateneu Montgrí: l’alta és de 10 de maig de 1916. Essent com era catòlica practicant i militant, cal destacar la seva independència de criteri, ja que l’Ateneu era mal vist per molts torroellencs d’idees conservadores i l’entitat havia hagut de fer constar en acta: “En haver-se rebut un comunicat signat per diversos senyors que pregunten si en les seves actuacions l’Ateneu pot atacar els ideals del Catolicisme, la Junta entén que l’esperit de l’entitat és el respecte a totes les idees i de formar la convergència de tots els elements de Torroella amants de la cultura”.
Enriqueta Pascual va néixer l’any 1888 a Serra de Daró i, de petita, anava cada dia a l’escola a Ullastret, per camins de carro, calçada amb esclops, perquè encara no hi havia carretera. De gran, enèrgica i coratjosa, va venir a viure a Torroella, posà una botiga de queviures al carrer d’Ullà i mostrà una gran capacitat de relació amb la gent de la vila i dels pobles veïns. En una entrevista publicada a EMPORION l’abril de 2016, Anselm Roig m’explicava l’origen de la botiga de la seva mare en aquests termes: “La casa on visc i sempre he viscut, al carrer d’Ullà, havia estat propietat de la família Gumà de plaça i la tenien llogada a l’Enriqueta Pascual, l’Enriqueta de Serra, que li deien. Era una dona molt trempada, duia la botiga molt bé, era dinàmica, atenta amb els clients, els dilluns li venien de tot arreu, de Serra –el seu poble-, de Gualta, de tots els pobles del voltant. Quan els meus pares es van casar, van aconseguir que l’Enriqueta els cedís la botiga, el traspàs els va costar 500 duros”. Altres persones m’han confirmat el que em deia Anselm Roig: moltes dones que venien a mercat a Torroella anaven a veure l’Enriqueta de Serra, deixaven els seus cistells de compres en un espai que ella els cedia de la seva botiga i així podien anar més descansades a fer altres gestions, i fins i tot les invitava a prendre cafè; això la va fer molt popular.
Malgrat que va tenir alguns pretendents, sempre es va mantenir soltera. Segurament els desconcertava perquè era intel·ligent i tenia sentit de l’humor. Va trencar en sec amb un viatjant de comerç quan li va gosar dir que, un cop casats, ell portaria la botiga i ella faria les feines de la llar. D’altra banda, ja he dit que era catòlica militant, però la seva manera liberal d’entendre el catolicisme, avui podria ser anomenada “postconciliar”. A una persona que li criticava un capellà, li va etzibar que ella en coneixia més de quatre amb qui mai no s’entendria; i en una ocasió no li van donar la comunió perquè “anava massa escotada”.
Una anècdota que a en Joan Radressa li agradava de contar es referia al temps de la Guerra Civil. Els primers mesos, el Comitè imposava el seu ordre revolucionari per mitjà dels anomenats milicians i es veu que, en una ocasió, Enriqueta Pascual va haver d’anar a declarar davant d’ells al palau Solterra, aleshores seu del Comitè, ja que l’acusaven d’haver fet en públic manifestacions contràries a la revolució. S’hi va presentar decidida, s’encarà als que l’acusaven, i els digué que, si ells parlaven de repartir la riquesa, ella ho havia fet tota la vida, que si algú anava a la seva botiga i no podia pagar la compra l’hi donava igualment i li deia “ja m’ho pagaràs quan puguis…”, i deixà anar que algun dels presents potser es podria recordar dels seus favors… Un dels milicians, en Pagantàies, s’adreçà als altres i va dir: “Deixeu-la anar, és una bona persona”.
Aquells primers mesos de guerra, quan es va desfermar un ferotge anticlericalisme i es van cremar esglésies i es van matar capellans, en alguns domicilis de Torroella, amb certa regularitat, hi anava un capellà d’amagat a dir missa; amb anticipació i en secret, s’anunciava als interessats el dia i l’hora, que solia ser de matinada. Un dels pocs llocs on es feien aquestes celebracions religioses encobertes era al pis de la casa on vivia Enriqueta Pascual, aleshores al carrer de Sant Agustí, davant del Convent. Nosaltres vivíem a prop i la meva mare era una de les devotes que mai no hi faltava. Ja he dit que la tia Enriqueta era catòlica militant, valenta i decidida, perquè el risc de ser denunciat era molt alt.
Acabada la guerra, en aquella casa del carrer de Sant Agustí, que era molt espaiosa –i tenia una torre a dalt de tot, avui desapareguda, que a mi m’impressionava – Enriqueta Pascual hi va establir una pensió, on posaven –a més d’altres dispesers- algunes mestres forasteres, que hi estaven encantades. En recordo una de molt estirada i severa, directora de l’escola de les noies, li deien Donya Antònia, i a fe que la vaig conèixer bé: com que, a causa de la guerra, els nens anàvem molt endarrerits –de coneixements i de disciplina- els meus pares m’hi van fer anar a lliçó una temporada.
No sé si en Joan Radressa va tenir temps de presentar la candidatura d’Enriqueta Pascual perquè doni nom a un carrer de la vila i també ignoro si va presentar mereixements que jo desconec. Tanmateix, em plau de fer conèixer als lectors la intenció del nostre estimat amic de fer memòria perdurable d’una torroellenca singular i, al seu temps, molt popular.
