Surten les primeres roselles, i repunta en aquest temps embogit alguna ginestera. No em sé estar de viure i veure-ho quasi tot des dels peus del Montgrí, aquest nostre vell gegant que va sentir en el fons del seu cor que l’indret era tan dolç, tan ric en tota mena de plantes oloroses, envoltat de vinyes ferrenyes i oliveres antigues, pinedes, ginesteres a doll, que s’hi va ajeure, vell i cansat.
Aquí, gaudint de veure el dolç camí del Ter i el mar picant les Medes, els camps onejant daurats i els fèrtils aiguamolls, es va anar adormint i es va deixar morir. Guardià per sempre d’aquesta vila que et va veure néixer, Dolors estimada. Tens alguna cosa tu, d’aquest Montgrí. També en tens tots els colors, ben trenats en el teu tarannà que abasta tots els àmbits de les emocions humanes. Potser hi domina la fortalesa de la pedra i el femení color de la farigola i el romaní.
Ara, en un dia plujós i gris, sóc ben a prop d’allà on gaudíem plegades i en dèiem treballar. Ben cert. Treballàvem, i tant, però gaudir i riure…Des del nostre iglú particular, a les classes del darrera, s’amunteguen els records de dies feliços. Estones de joia (i si calia d’enuig). Trobo noies i nois grans que encara m’ho diuen « I que bé que ens ho passàvem tots plegats, i vosaltres…quins riures»
Això, estimada, no té preu. La nostra va ser una escola i un temps d’emocions. Quan més tastàvem coses noves, més en volíem fer. Poc ens queda que no haguéssim posat a punt tu i jo a l’escola. Amb petits i amb grans. De vegades ric sola quan sento les receptes màgiques a mode de píndoles d’eficiència que ara reparteixen als joves mestres. No els vull ofendre, no pas, però el record que tinc…ens deien el «búnquer», ho saps, oi? Aquesta compenetració, aquesta sintonia que ens ha fet riure i plorar l’enyoro tant, tant…i ara me n’adono més que mai. Ara sé de veritat què és l’enyor, quan veus i notes que una persona estimada t’és robada i se’t fa inabastable…
M’he proposat no fer una carta política. Però t’he de fer saber el munt de sagetes que m’arriben en molts moments i que abans no veia o no apreciava. Perquè si hi ha quelcom que he après d’aquesta teva presó, és el fet de perdre la por. Et sento el neguit i me’l faig un xic meu, i ara sé també que has respost com eres i has sigut sempre. Hi ha qui no ho pot fer, no en té el tarannà o la fermesa. Però tu sí. I potser ara jo amb tu podria -com el cop de llibres damunt la taula que només sabem tu i jo-. Potser ara ho entomaríem millor plegades.
Com vaig dir l’altre dia a la plaça, pateixo però l’orgull guanya. Perquè et veig orgullosa de la teva veritat. Et sé ferma per defensar-te, tranquil·lament i freda, però traspuant un cert menyspreu que a mi se’m fa visible. I el veig com un regal i una lliçó per l’enemic. Allò que a ells els va caure al damunt, la teva mirada autèntica muralla invencible. Això, estimada, també ho hem viscut. Aquest bocinet d’aquí ens representa, hi vull ser, al teu costat, ben a prop per fer-te companyia.
No oblidem que el nostre temps és aquest
el que ens han donat els astres
el que ens toca viure. I tenim les nostres guerres
-com sempre al llarg de la història-
No les defugim. Ens han de trobar fortes.
Orgullosament, o porucs, ens cridaran a moure’ns…
Hem vist coses horribles, però cal prendre partit.
No podem deixar la lluita. Cal ser fidel…fidelíssim
a la veu del poble, i a un mateix
i no perdre mai l’esperit de revolta, que creix
i et fa gran, invencible.
Si defallim matarem el futur, les esperances.
Què deixarem als fills? Un món erm d’identitat?
No els deixarem orfes.
Roser Suñer i Soler. Març 2019