Sabíem que el Consell Europeu del 17 i el 18 de juliol era molt important perquè la UE s’hi jugava moltes coses, que van des de la credibilitat com a govern útil per a la ciutadania europea fins a la seva pròpia existència i continuïtat, si no es fos capaç de posar d’acord els estats membres per una cosa tan important com és la cerca de sortides conjuntes a la greu crisi generada per la pandèmia de la Covid-19. Hem vist que ha costat molt, fins a quatre dies de reunions intenses i d’alt nivell, en què els interessos dels estats han sigut presents i han estat utilitzats com a mercadeig, sovint deixant de banda l’obligació de governar pel bé de la ciutadania.
Finalment hi ha hagut acord, amb concessions evidents i doloroses per a tothom; de fet, per a uns més que per als altres, perquè la posició dels frugals (els Països Baixos, Àustria, Dinamarca i Suècia) sovint ha estat intransigent i ha allargat les discussions fins al punt de fer perillar l’acord. L’ambiciosa proposta de la CE, avalada per Alemanya i França, ha quedat sensiblement modificada en diversos camps.
[bs-quote quote=”Aquest cop sí que la UE ha estat a l’altura i això marca la línia de futur, que ha de transitar en la solidaritat i la cooperació” style=”style-6″ align=”left”][/bs-quote]
Com a aspectes destacats hi veiem que, d’una banda, es mantenen els 750.000 milions d’ajuts als estats afectats i que s’obtindran de deute comunitari (un canvi transcendental a la UE, que representa una cessió dolorosa dels estats del nord), però es rebaixen a 390.000 milions les transferències directes, sobre els 500.000 milions previstos i, per altra part, s’augmenten a 360.000 milions els préstecs, sobre els 250.000 milions previstos. També es rebaixen les aportacions al pressupost comunitari en 52.000 milions d’euros en set anys, en què contribuiran menys els que hi aporten més, un fet que beneficia clarament els frugals i Alemanya. I s’estableixen controls a l’assignació concreta dels ajuts i el compromís de fer algunes reformes, un fet que no agradava als estats del sud, però que s’ha d’entendre com una aposta de rigor que és bo que es compleixi.
És un acord molt important perquè consolida la centralitat de la Unió Europea en la gestió de la crisi de la Covid-19, que és mundial, i que hauria representat un cop a la seva línia de flotació, si cada estat membre hagués anat pel seu camí, un fet que hauria sigut molt negatiu també per als mateixos estats. Així, ben segur que la UE en surt reforçada políticament i hauria d’aprofitar-ho per continuar en la línia de la integració europea, tot respectant, això sí, les identitats que en formen part. I és un bon acord per a les empreses europees i per a la ciutadania, especialment les del sud, i ara, si es fa be el repartiment dels fons, es visualitza una certa esperança de sortida de la crisi amb dignitat. Aquest acord, malgrat el desgast de les negociacions d’aquests dies, hauria de servir per cohesionar els estats i la ciutadania de la Unió Europea, perquè és la manera de garantir l’existència del mercat interior europeu, on hi ha el marc d’interacció per a les empreses i de llibertat per a la ciutadania. Aquest cop sí que la UE ha estat a l’altura, i això marca la línia de futur, que ha de transitar en la solidaritat, la cooperació, evitar desigualtats i garantir el respecte i la participació de la ciutadania. Ara es tracta de no malbaratar el somni.
