Revista Emporion

Dolors,

Ahir et vàrem venir a dir bona nit, literalment, al Puig de les Basses. Amb la ràbia i la impotència que, sabent-te tan a prop, ens separaven dues tanques de ferro i dues parets d’obra, només podies intuir el nostre suport, les nostres ganes d’abraçar-te. Ens en vàrem entornar, ja fosquejant, en una processó de frontals i mòbils, resseguint un corriol, fregant farigoles i espígols d’una flaire exquisida, a veure si t’arriba! Una cuca de llum i la lluna creixent ens va renovar l’esperança. Ens vam distreure i emocionar amb l’espectacle d’en Joan Tomàs, que ens va dirigir els mantres “llibertat presos polítics”, “Dolors et volem a casa”, així sigui.

Però d’això ja te’n deu haver parlat algú més. Ara et volia entretenir amb coses més nostres, d’aquelles que vam viure plegats de jovenets. Ja en una altra ocasió et vaig poder recordar el viatge fins a Doñana, sé que amb en Pitu també en vau parlar el dia que us van venir a fer un taller i cantada de cançons tradicionals. Parlant de cançons, veig que en el darrer Emporion l’Eva Trullàs te’n recorda algunes, jo et volia recordar aquella que diu:

Pels carrers
amb les butxaques buides
i els cabells mal pentinats.
Camino recordant
allò que mai podré oblidar.
Torno a pensar
en aquella pell morena
amb quatre llibres sota el braç.
Amb la foscor
quan es mor el dia
neix el que en diuen amor…
Però jo sóc un adolescent
i no vull ser res més.

La va fer un amic comú i ja saps qui era la mussa que el va inspirar…

Aquests dies, que he estat fent uns tallers de meditació, he pensat en tu, tal com em va passar quan l’estiu passat vaig fer la travessa del Pirineu català, sobretot a les feixugues pujades amb una motxilla massa pesada, a cada pas, amb la respiració forçada, em venia la teva imatge. Demanava que, tal com em passava a mi, l’esforç es fes menys feixuc, pensant que teníem el cim més a prop.

Et faré confiança d’una experiència que em va passar en aquests dies de meditació que et parlava. Ja portàvem quatre dies, vaig comentar-li a l’Anna Mª que jo preferia meditar mentre caminava o anava en caiac. L’endemà, agenollat, recolzant el cul en un coixí que havia folrat el meu pare, anava repetint un mantra mentre posava atenció en el recorregut de la respiració. De cop els dits polze i índex que estaven en contacte es van començar a separar i, a cada respiració, molt lentament les mans s’anaven obrint, els braços estirant, separant i l’esquena redreçant. Vaig quedar perplex, acceptant allò que passava, el més interessant va ser que quan van dir que acabéssim i, tot i que em va costar no refusar-ho, en obrir els ulls vaig tenir un fort sentiment de gratitud, de plenitud, d’empatia, de comunió.

La meditació, l’atenció plena, el zen, els pensaments positius, segur que et poden ajudar.

Malgrat la ignomínia d’un judici que heu afrontat amb honor, malgrat la injustícia de jutjar persones justes; cal estar serens i confiar que entre uns i altres ens en sortirem, de moment repetim el mantra “Dolors et volem a casa”, amén.

Una forta abraçada,

Pere Llos Puig