El llarg camí de l’exili

Els autors de molts dels llibres que hi ha  a la meva petita biblioteca patiren la dolorosa experiència de l’exili. A les prestatgeries hi ha literats de renom com ara Victor Hugo, Vladímir Nabokov, Thomas Mann, Bertolt Brecht, Walter Benjamin, Stefan Zweig, Milan Kundera i molts altres, entre els quals  un  reguitzell  d’autors  llatinoamericans que abandonaren a corre cuita llurs països així que sentiren remor de sabres.  També hi ha polítics, artistes,  científics, historiadors, pensadors… D’altra banda, una part dels autors són catalans. Perquè, des de l’època de Felip V, el primer Borbó hispànic, Catalunya sovint ha tingut exiliats, i encara en té uns quants per raons prou conegudes.

Aquesta abundància d’autors exiliats en la meva biblioteca no és pura casualitat. Té una explicació.  Des de fa anys sempre m’ha empès a llegir obres d’exiliats un motiu familiar, una mena d’herència de la infància, per dir-ho d’alguna manera. De petit, sentia sovint les paraules exili i exiliat  a casa, en el decurs de  les converses de sobretaula entre el pare i la mare, o bé  entre el pare i els seus germans quan es reunien. De vegades, el pare també pronunciava  aquells mots tot parlant amb algun desconegut que venia a casa. Al carrer, però, rarament, i si ho feia era en veu baixa. De què té por, em preguntava? Era massa jove per entendre la magnitud de la tragèdia que significà la guerra civil per a moltes famílies.

L’exiliat de què parlava el pare amb familiars i estranys era el meu avi patern, un republicà de pedra picada que va viure més de vint anys exiliat a França, raó per la qual per a mi sempre fou “l’avi de França”. Quan encara no m’alçava tres pams de terra, per a mi el mot exili significava, d’antuvi,  absència, allunyament. La major part dels meus amics i companys tenien avis prop seu; en parlaven, n’explicaven divertides anècdotes; el meu vivia molt lluny.

Llavors l’avi exiliat em parlà moltes vegades del seu internament a Argelès-sur-Mer, d’on s’escapà juntament amb alguns companys d’infortuni a causa del mal tracte que hi rebien per part dels vigilants senegalesos (amb el vist i plau de les autoritats republicanes franceses). De la seva captura pels gendarmes i del seu trasllat a un camp de treball a la inútil obra defensiva que fou la Línia Maginot. De la invasió alemanya la primavera de 1940 i de l’èxode cap al sud  de centenars de milers de francesos. De diverses feines realitzades en granges i boscos per sobreviure. De la por a ser detingut i enviat a un camp de treballs forçats d’Alemanya. D’uns trets que li engegaren uns soldats alemanys un dia en què no obeí l’Halt dels uniformats després del toc de  queda, encara sort que no el tocaren i pogué escapolir-se; si hagués obeït l’ordre, els soldats li haurien demanat la documentació, haurien vist que era un refugiat i, com milers de republicans espanyols,  probablement hauria anat a raure a Mauthausen o a Dachau.  

Camp d’Argelès-sur-Mer, febrer de 1939. Fotografia Manuel Moros. Fons Jean Peneff. Col·lecció Memorial d’Argelès-sur-Mer.

L’hivern de 1939 el meu avi patern partí cap a l’exili. Com tants altres catalans, fou l’onerós preu que hagué de pagar per haver ocupat un càrrec polític (alcalde de Peratallada) durant la II República amb el suport de la CNT i del POUM. Si no se n’hagués anat,  s’hi hauria jugat la llibertat, potser fins i tot la pell. Els vencedors no tenien gaires miraments amb els vençuts. El meu pare llavors només tenia quinze anys. Hagué de dur l’avi fins a Verges  amb un carro. En arribar al Ter, no pogueren passar el riu perquè les tropes republicanes en retirada ja  havien dinamitat el pont. No tingueren més remei que separar-se. El pare tornà al poble, l’avi continuà el llarg camí cap a la frontera, ara a peu.  Deixava enrere quatre fills (el gran, de la quinta del biberó, havia mort feia pocs mesos a la batalla de l’Ebre), la dona i els pares. Explicar-ho és fàcil. Viure-ho, deu ser terrible. Més d’una vegada he intentat posar-me en la pell del meu pare i del meu avi aquell dia atziac. Inútil esforç. Hi ha coses que si no es viuen no es poden entendre.

Quan tornà de l’exili,  el meu avi també  m’explicà moltes coses dels anys de la guerra. Em parlava de col·lectivitzacions agràries; del POUM;  dels anarquistes; de les lluites entre els comunistes; de membres del comitè anti-feixista de Torroella de Montgrí que vingueren al poble a cremar l’església i endur-se’n les campanes (el corb, el  capellà,  no el van poder agafar perquè havia fugit quan va veure les orelles al llop)…

Bartomeu Torroella Sarís

Entre els papers que deixà el meu avi quan morí hi havia una llarga carta dirigida a l’Excmo. Señor Don Lázaro Cárdenas Del Río, president de Mèxic entre 1934 i 1940. Vaig reconèixer de seguida aquella pulcra lletra: era la del meu avi. Altrament, estava signada: Bartomeu Torroella Sarís. En la carta s’explicava a la primera autoritat mexicana la greu situació en què es trobaven els exiliats republicans espanyols en els camps de concentració del sud de França, on eren maltractats, mal alimentats i turmentats per les puces,  els polls i la sarna.  Ignoro si aquell escrit era un original que mai s’envià al seu destinatari o bé una còpia. L’exili republicà li deu molt a Lázaro Cárdenas. Vencent moltes resistències internes, el president mexicà acollí al seu país milers d’exiliats espanyols després de la guerra civil, entre els quals molts catalans. La seva esposa i el seu fill reberen un homenatge a Madrid l’octubre de 2005. 

Acabada la guerra civil, molts exiliats tornaren els anys següents. Altres, com el meu avi, hagueren d’esperar molts anys. No és fàcil reprendre la vida  quan s’ha passat molt de temps allunyat de la terra, la família, els amics, la llengua materna… Quan decidí tornar al seu país després d’onze anys d’absència, l’escriptor uruguaià Mario Benedetti decidí  encunyar la paraula “desexilio” (ho explica a El desexilio y otras conjeturas, Ediciones El País, 1984). M’agrada la paraula. Tornar de l’exili és com començar de nou. Jo sempre vaig veure el meu avi patern com un home desarrelat, amb un peu a França i l’altre a Catalunya. El seu centre de gravetat devia estar situat en algun punt indeterminat entre aquests dos països.