Üsküdar (Scutari per als occidentals) és actualment un districte d’Istanbul situat a la part asiàtica de la capital turca. Els dies clars és visible des del barri elevat de Pera, a l’altra banda del Bòsfor. Fou aquí, a Üsküdar, on s’instal·là durant la Guerra de Crimea (1854-1856) un hospital per a ferits de guerra britànics i francesos, que lluitaven, al costat dels otomans, contra les tropes russes. I fou aquí on arribà, l’any 1854, una jove i coratjosa infermera anglesa que nasqué fa dos-cents anys i que deixà una empremta molt profunda en la història de la infermeria moderna.
Aquella infermera es deia Florence Nigthingale i havia nascut a Florència el 1820. El seu pare, molt ric, era un home culte i generós, un liberal compromès amb el moviment abolicionista. La mare era filla d’un acabalat filantrop preocupat pels pobres i desvalguts. Igual que l’avi matern, Florence mostrà des de ben jove interès pels malalts i necessitats que vivien a les propietats rurals dels seus progenitors. Era una persona molt sensible al sofriment aliè, a les necessitats dels desemparats.
A l’època victoriana, el destí de la major part de les filles de la classe alta anglesa era contraure matrimoni amb un jove de la mateixa classe, parir una colla de fills i dur una vida regalada envoltada de sol·lícits criats. Però a Florence aquest destí no la seduïa gens, ans tot el contrari. Així doncs, als vint anys manifestà als seus pares que el seu desig era esdevenir infermera. Aquella declaració desconcertà els seus progenitors. A la societat victoriana era poc freqüent que una noia de casa bona volgués exercir una professió, i encara més que aquesta fos la d’infermera, reservada en general a les dones d’orígens humils.
Els anys següents, Florence estudià i viatjà per Europa. Visità hospitals dins i fora d’Anglaterra, es preparà a fons per a la seva tasca humanitària. Als trenta anys començà a treballar d’infermera, primer a Alexandria, després a Dusserdorf i París. Finalment, l’agost de 1853 aconseguí –gràcies a la influència de la seva família, tot sigui dit- fer-se càrrec de la direcció de l’hospital londinenc de Harley Street. Però Florence va romandre poc temps en aquesta institució hospitalària de caràcter privat. Tres mesos després anà a exercir la seva professió en un lloc molt diferent: un hospital de ferits de guerra vora el Bòsfor, a la banda anatòlica de Constantinoble. No gaire lluny d’allí tenien lloc intensos combats des de feia mesos.
Quan arribà a l’hospital militar de Scutari, Florence es trobà davant d’una situació espantosa. Si allò no era l’infern, poc se’n faltava. En aquella època els hospitals militars eren més magatzems de moribunds que llocs de recuperació. “A la porta de l’hospital militar de Scutari –explicà anys més tard Florence- s’hi podria haver col·locat el cèlebre vers del Dant: Abandoneu tota esperança els que hi entreu. Al principi de la guerra, el sistema hospitalari i assistencial de les tropes britàniques a Crimea era desastrós. Els serveis d’atenció als ferits eren duts a terme per infermeres laiques i religioses. Mentre que les primeres atenien amb més voluntat que eficàcia els cossos dels pacients, les segones maldaven sobretot per salvar les seves ànimes. Totes ignoraven les regles més bàsiques de la infermeria. En primer lloc, una qüestió tan elemental com la higiene, sense la qual difícilment pot haver-hi guariment.
A l’hospital de Scutari hi mancava gairebé de tot. Metges, medicaments, benes, material quirúrgic, lliteres, a vegades fins i tot menjar i aigua potable, que ja és dir. Hom amputava sense anestesiar els ferits i, per “manca de llits, aquests jeien sovint damunt de taules, empostissats i fins i tot a terra, enmig del fang ensangonat si havia plogut. Ni tan sols hi havia mampares que impedissin veure als pacients els seus companys que es dessagnaven a les taules dels costats. En aquestes condicions, els ferits morien com mosques. La major part dels homes que van combatre a la Guerra de Crimea moriren a causa de malalties com ara la disenteria, el còlera o la malària, d’infeccions o bé dessagnats.
Davant d’aquell horrorós espectacle, Florence s’imposà l’àrdua empresa de transformar aquell dipòsit de ferits i malalts en un lloc d’esperança per als milers d’ infortunats que hi ingressaven. Primer de tot, exigí a les autoritats llençols nets, roba interior nova, menjar regular i decent. Naturalment, trobà reticències. Els comandaments veien en aquella jove infermera una intrusa, una senyoreta de l’aristocràcia que havia viatjat fins aquell racó de món per donar-los lliçons sobre la manera d’atendre els soldats hospitalitzats. Tanmateix, l’actitud dels oficials i metges militars cap a Florence canvià de cop i volta quan The Times començà a publicar reportatges que explicaven fil per randa de quina manera tractava l’exèrcit britànic els soldats malalts o ferits.
Finalment, els metges militars li donaren plena llibertat d’actuació. Llavors, el sinistre hospital de Scutari es transformà en poc temps. Aconseguí millores notables i la quantitat de defuncions es reduí sensiblement. Els ferits recuperaren l’esperança de poder tornar a les seves llars. Estimaven Florence, la tenien dalt d’un altar. Sabien que mentre la jove infermera tingués cura d’ells estarien en bones mans.
Florence Nightingale esdevingué una heroïna nacional i com a tal fou rebuda a Londres quan hi tornà. El Dia Internacional de la Infermeria se celebra el 12 de maig, data del seu aniversari. És una de les poques dones a qui s’ha erigit una estàtua al Regne Unit, on n’hi ha un gavadal dedicades a homes; es troba a Waterloo Place, un lloc ben cèntric de Londres. L’artista executor de l’obra representà la infermera sostenint una làmpada. Així és com la recordaven els milers de soldats que tornaren vius a les seves llars gràcies a la professionalitat i humanitat de Florence. Humanitat és una paraula indissociable de la professió mèdica i d’infermeria. ‘La Medicina sense humanitat probablement no és Medicina.
