El 3 de maig hi va haver eleccions autonòmiques a Escòcia. Aquest fet no tindria més interès que unes eleccions normals, si no fos perquè el Partit Nacionalista Escocès, complint les expectatives de les enquestes, va guanyar-les i va forçar una majoria diferent de l?habitual, que era a l?entorn del partit laborista. L?interès està que el partit nacionalista havia anunciat que si governava convocaria un referèndum amb la finalitat de consultar als escocesos si volen seguir units als Regne Unit o bé opten per la independència. De fet, el líder nacionalista Alex Salmond ja ha manifestat que la pregunta serà més oberta, més flexible, que el SÍ o el NO, amb la finalitat que la majoria hi participi. La veritat és que la situació ha generat molt debat al Regne Unit, com és natural, donat que fa tres-cents anys que Escòcia no és independent. Certament, el procés es porta sense crispació, exposant, els uns i els altres, les seves opinions pel que fa a la idoneïtat o no de la independència. Probablement, la crispació seria molt més gran en altres latituds més properes a nosaltres, si es plantegés quelcom similar per a Catalunya o per al País Basc, posem per cas.
Una Escòcia independent seria com molts estats dels anomenats petits de la UE, que, per cert, funcionen amb eficàcia i els seus ciutadans s?hi senten més identificats que no pas els dels estats grans, perquè el ciutadà percep més seva l?Administració, més propera, i és innegable que una Escòcia independent, en el futur, i Portugal o Finlàndia, actualment, tenen aquestes característiques que, per altra part, són les mateixes que ofereixen Catalunya i el País Basc.
És evident que la realitat escocesa és seguida amb interès per altres nacions sense estat europees, com Catalunya, Euskadi i d?altres. El que acabi succeint a Escòcia, doncs, tindrà ressò també fora del Regne Unit, tot i que des d?àmbits estatals s?afanyin a dir que la realitat escocesa no té res a veure amb les autonomies de l?Estat espanyol, més o menys la mateixa retòrica de quan es produïen les independències de Croàcia, Eslovènia o la recent de Montenegro.
En el sí de la Unió Europea, ens convé una política comuna que englobi la voluntat general i respecti la diversitat, i també una administració de proximitat, la dels estats petits i de les regions i/o nacions, que ofereixen una gestió propera a la ciutadania.
Es tracta que hi hagi voluntat política per entendre que a una situació d?aquesta naturalesa, s?hi pot arribar amb total naturalitat; només hauria de caldre que els ciutadans en manifestessin la seva voluntat. Temps al temps.
