Miquel Desclot

i el seu poemari “Despertar-me quan no dormo”

La mort d’una paraula és un malastre que fa encongir tota la humanitat.

Miquel Desclot (1952)

Miquel Creus i Muñoz (Barcelona, 1952), conegut literàriament amb el pseudònim de Miquel Desclot és poeta, escriptor i traductor de prosa, poesia i teatre (d’autors com Melville, Roald Dahl, Blake, Prévert, Petrarca i Shakespeare). Cal destacar la seva producció en narrativa infantil i juvenil. 

La societat de l’oci ha malmès la lectura entesa com a estudi.

Susanna Rafart (1962)

Desclot ha estat el darrer guanyador del premi Carles Riba de poesia 2020 pel llibre Despertar-me quan no dormo. L’any 2017 va ser guardonat amb el premi PEN Català de Traducció Literària per la seva versió del Cançoner de Petrarca (Proa, 2016). Altres premis significatius aconseguits són el Marius Torres de Poesia l’any 1972, el Premi Crítica Serra d’Or de poesia per a infants el 1993 i el Premio Nacional de Literatura Infantil el 2002, entre d’altres.

Com ell mateix es defineix, Desclot és un home que ”creu en la paraula com a fonament de l’ésser humà, justament en una època en què la paraula és objecte d’un menyspreu de dimensions històriques”.

L’escriptor i crític literari Àlex Susanna, parlant de la seva obra, ens diu: “sovint el país i la seva societat literària no estan a l’altura d’aquesta mena d’autors, massa amants de la seva feina per dedicar-se a promoure-la d’una banda a l’altra”.

Miquel Desclot remarca que és evident que la poesia serveix, i la prova d’això és que totes les cultures l’han desenvolupada. Els humans necessitem els llenguatges de l’emoció, subratlla amb convenciment.

Es vana tota paraula que no posa remei a cap sofriment de l’home.

Epicur (341aC-270aC)

Miquel Desclot és un mag de la paraula. Ningú com ell sap fer que les paraules saltin a la pista de circ i facin acrobàcies, ballin amb la seva pròpia música i creïn efectes màgics en els lectors i els oients.

I és camí incert cada camí, n’és cada vida.

Josep Carner (1884-1970)

El poeta també comenta textualment: “No m’agraden els festivals de poesia, per exemple. Els trobo una flor de les que no fan estiu. Hauria de ser una feina més continuada, més de formiga. Això la faria menys brillant, és clar. És molt bonic sortir a l’escenari, fer una performance i que t’aplaudeixin, però després hi ha gent que no vol dedicar-se a una feina més pacient i elaborada. És menys vistós, però és el que ens caldria!”

Durant el lliurament dels premis literaris de la 70a Nit de Santa Llúcia, convocats per Òmnium Cultural, Desclot va llegir un discurs en agraïment per haver rebut el darrer premi Carles Riba, que va ser especialment lúcid per dur i punyent i va causar molt d’impacte al posar en qüestió la classe política actual tot criticant-ne la “ignominiosa renyina constant”.

La forma més tràgica de pèrdua no és la pèrdua de la seguretat; és la pèrdua d’imaginar que les coses puguin ser diferents”.

Ernst Bloch (1885-1997)

En el discurs que va llegir va dir: “Primer ens amenaça asprament un virus que ens tanca a casa perquè ens voldria matar per asfíxia. Alhora, ens amenaça, no menys asprament, un altre virus, que ens tanca a la presó, perquè no gosa fer el que de debò voldria, que és afusellar-nos. I encara, ens corca mortalment un tercer virus, que ens tanca a la masmorra de la nostra pròpia misèria de poble mesquí, que abans d’unir-se per la llibertat s’estima més una esclavitud enfangada en una ignominiosa renyina constant. Haig de dir que el que més em terroritza és aquest tercer virus, i m’esgarrifa pensar que només tindrem vacuna per al primer”.

És quan fan coses extraordinàries, quan les paraules són emocionants.

Miquel Desclot (1952)


El poeta també critica lúcidament el fet que la cultura vagi pel pedregar: la comercialitat és la deessa omnipotent -ens diu-. I també pel fet m
és aviat culpable de confiar massa en el que ens ve de fora, de vegades acríticament empès per les modes i els interessos més comercials.

En el poemari que comentem, la situació política actual, en canvi, només la trobem en una de les poesies escrites. La gran majoria són anteriors a la crisi actual. Però ens enlluerna la plasticitat fonètica de la seva poesia i el seu art literari amb un rerefons volgudament colpidor que emociona i trasbalsa. La seva recomanable lectura no deixa indiferent. Ens alimenta l’ànima d’inspiració, escalf, tendresa i recolliment. 

Referències bibliogràfiques

  1. DESCLOT, Miquel. Despertar-me quan no dormo. Edicions Proa, Barcelona, 2021.
  2. SERRA. Montserrat. “Miquel Desclot: si hi hagués unitat, el virus de la repressió no faria tant de forat”. VilaWeb, 18-12-2020. https://www.vilaweb.cat/noticies/miquel-desclot-si-hi-hagues-unitat-el-virus-de-la-repressio-no-faria-tant-de-forat/
  3. ASOCIACIÓ D’ESCRIPTORS EN LLENGUA CATALANA. “Miquel Desclot”. https://www.escriptors.cat/autors/desclotm
  4. DESCLOT, Miquel. “La poesia explicada als nens”. Núvol.23/11/2014. https://www.nuvol.com/musica/la-poesia-explicada-als-nens-21240
  5. ROCABERT, Òscar. “Miquel Desclot: La poesia de confessionari és inconfessable”. Núvol 30/9/2012. https://www.nuvol.com/llibres/miquel-desclot-la-poesia-de-confessionari-es-insuportable-2961

 

En llegir, adolescent, L’Odissea de Riba

 

Till I heard Chapman speak and loud and bold.

JOHN KEATS

 

Mai no havia seguit els vells imperis

ni tan sols entrevist els regnes d’or;

amb prou feines sabia de les illes

que guardaven memòria dels herois.

Bé m’havien parlat del cec aede

que vetllava reialmes somiats,

però no vaig conèixe’n els dominis

fins que en la veu de Riba els vaig petjar.

Llavors em vaig encendre com el físic

que descobreix en l’àtom un espai

de remolins i abismes basardosos,

o encara el cosmonauta que en ple vol

s’esgarrifa de sobte que la terra

ja no l’atregui cap el punt d’abans.

 

 

Dues variacions sobre Beatus ille

Esmenant Joachim du Bellay, per als nostres presos i exiliats polítics

 

Feliç qui, com Ulisses, ha lluitat amb coratge

-o com el foll heroi que va robar el velló-,

I ja torna per viure, cansat de tant braó,

la resta de la vida dins el pairal estatge.

Ah, ¿quan veuré per fi el meu perdut paisatge

encès a la finestra, i en quina ocasió

tornaré en llibertat al meu antic racó,

que m’és tota una pàtria, molt més que un habitatge?

Més m’agrada el casot dels meus avantpassats

que les escalinates dels palaus enflorats,

més que el marbre i el pòrfir em plau la pedra seca,

més la meva riera que no el Mississipí,

més el Puigdelacreu que no cap Sinaí,

i, més que la tempesta, la meva biblioteca. 

 

Pirinenca

SERRADORES DEL PALLARS SOBIRÀ

 

De Farrera a les terres d’Isavarre,

passant pel Roc d’en Pàrrec i Juverri,

de Garrabea a les canals d’en Ferri,

de Baiarri al solà de Ginestarre…

del Roc del Farrastal a Bonestarre,

del riu d’Àrreu als rics salins de Gerri,

de les Bordes de Burg fins ran d’Esterri,

de Sorpe o Surp al ronc Barranc d’Unarre…

roda que roda de l’Orri a Lladorre,

d’Estanyardo i Sarredo fins a Surri,

d’Arrós a Salibarri i a Llavorre…

de Berrós i Cardedo fins a Asnurri,

de Romadriu i Renadiu a Sorre,

serren les serres de Sarroca i Llurri.