No negaré que escriure ni tan sols que sigui per fer una crítica constructiva d’un edifici en ple procés de construcció com és l’Espai Medes pugui semblar del tot inútil i una pèrdua de temps, com també suposo que ho pot ser lamentar-se davant d’un fet consumat, de ben segur que els que així opinin tenen tota la raó. Assumeixo l’oblit de no haver expressat abans el que en pensava, tot i que d’haver-ho fet en temps passat hauria resultat igual d’inútil i estèril. Malgrat tot, permeteu-me que encara que sigui amb retard expressi ara la meva opinió, és una forma com qualsevol altra d’alliberar-me momentàniament del mal sabor i d’alleujar la consciència.
Res tinc en contra ni a objectar sobre la finalitat d’aquest espai que pot arribar a ser emblemàtic; tot al contrari, em sembla del tot convenient i necessari sempre que a l’interior s’hi desenvolupi un projecte de caràcter eminentment informatiu, cultural i divulgatiu de les meravelles que tenim al nostre entorn i de manera especial de les illes Medes. Crec que aquest espai pot reportar un gran prestigi i molts beneficis al nostre municipi, a les seves gents, a les illes Medes i al Parc Natural del Montgrí, entre d’altres. Fins aquí la idea de l’Espai em sembla del tot encomiable, les meves discrepàncies són solament del lloc que es va escollir per al seu emplaçament.
D’uns anys ençà, a poc a poc s’ha anat relegant el nucli del poble de l’Estartit a una segona o tercera línia de mar. Aquell poblet que vorejava i tenia el front marítim a la mateixa platja, ara amb prou feines veu el mar. La primera taparada la trobem especialment els mesos d’hivern amb les embarcacions que hivernen al costat del passeig Marítim, continuant els negatius efectes hi ajuden, i molt, els edificis que les concessionàries de l’explotació del port hi han aixecat, segueixen fent taparada els diferents espigons, i especialment el moll central, on al seu moment es van instal·lar les oficines del port de la Generalitat, l’estació de càrrega d’ampolles d’immersió, magatzems i altres serveis; però com si tot això fos poc, ara al seu costat s’hi està construint un edifici tan emblemàtic com serà l’Espai Medes.
Repeteixo que no és que cregui que l’edifici no farà la seva funció social i divulgativa i que no serà d’utilitat i necessari, senzillament crec que no ha estat encertada la seva ubicació, on s’ha prioritzat un emplaçament privilegiat a costa d’agreujar encara més l’impacte paisatgístic que sofreix el front marítim de l’Estartit, ja molt deteriorat fins i tot abans de fer aquesta nova construcció.
És rigorosament cert que l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra, de res van servir les primeres experiències constructives en aquell singular lloc, que presagiaven la propera mort d’un dels paisatges més emblemàtics de l’Estartit i de la Costa Brava. Malauradament no se’n va treure cap experiència ni cap conclusió positiva per evitar o minimitzar la cortina de formigó i pedra que es veia a venir, tot al contrari, el seu increment ha esdevingut una constant fins al dia d’avui.
Potser va prevaldre la idea que amb tot el que ja hi havia construït, afegint-hi una nova construcció el paisatge no se’n ressentiria pas massa, un punt de vista com un altre, però una lamentable i desafortunada raó.
Arribat on som, molts dels que hem conegut l’Estartit genuí no podem deixar de preguntar-nos: com es va permetre malmetre aquell paisatge tan identificador de l’Estartit, on tot passejant pel passeig Marítim, pel sol fet d’aixecar el cap es podia contemplar sense cap impediment el port, les barques a la platja en primer terme, la sorra de la platja perdent-se a la vista fins al Ter, i les Medes unides per la línia de l’horitzó amb el cap de Begur tancant el paisatge. Per què hem posat una cortina de formigó i pedra al seu davant? Per què hem volgut perdre bona part de l’essència dels encants naturals i paisatgístics de l’Estartit? Sense renunciar a res, es van buscar al seu moment alternatives per evitar la destrossa? Una vegada consumat el desastre, s’ha procurat minimitzar-ne l’impacte? No ho sé, però suposo que la situació en què ens trobem és una de les servituds que ens fa pagar allò que mal anomenem “progrés”. I de tot plegat, el que em fa sentir més malament és que per activa o per passiva tots som responsables de la destrossa.
I ara com a colofó, es donarà la gran paradoxa que a la coberta del que serà l’Espai Medes hi ha projectada una terrassa mirador per gaudir d’unes vistes que nosaltres mateixos ens hem tapiat.
Sembla d’acudit, oi?, doncs és la dura realitat.