Quan s’està en dinàmica negativa, costa trobar alguna noticia que hi doni la volta i ens permeti veure el present i el futur amb optimisme, o almenys amb certa esperança. La greu pandèmia que estem patint ha provocat, a part de molts morts i afectats, una crisi sanitària, una altra de social i una d’econòmica. En la solució de l’econòmica es concentren totes les esperances de trobar sortida a les altres.
[bs-quote quote=”El bon fer de Merkel serà imprescindible per aprovar el fons de recuperació” style=”style-6″ align=”left”][/bs-quote]
Així doncs, estem en un escenari incert, a què, en el marc de la Unió Europea, finalment, es donarà una sortida conjunta, destinant-hi grans quantitats de diners que aniran als estats més afectats. I com es farà tot això? Com es gestionarà la distribució dels ajuts als estats membres? I com es garantirà que els ajuts arribin a qui ho necessiti, empreses o ciutadans? Tot això ho està gestionant la Comissió Europea, però també amb l’ajut i suport dels estats importants de la UE, especialment d’Alemanya i també de França. Només cal recordar l’acord que van presentar Merkel i Macron de situar 500.000 milions d’euros d’ajuts no retornables als estats afectats per la Covid-19, i que aquests diners serien deute comunitari, fet que representava trencar el tabú de no mancomunar el deute, defensat pels estats del nord. Això va servir perquè la Comissió Europea incorporés la idea franco-alemanya a la seva proposta per al fons de recuperació, anomenat Next Generation EU, afegint-hi 250.000 milions d’euros en préstecs tous i gestionat des del pressupost europeu, que és de 1,1 bilions d’euros per a 7 anys. Proposta que haurà de ser aprovada en el Consell Europeu del 17 de juliol, en què, de ben segur, hi haurà posicions contràries, defensades bàsicament pels estats que s’anomenen frugals (Països Baixos, Àustria, Dinamarca i Suècia). I és aquí on vull destacar una bona notícia: que l’1 de juliol ha començat la presidència semestral alemanya del Consell de la UE (la darrera va ser el 2007). Ja llavors va ser fonamental, perquè la capacitat d’influència del país i el bon fer de la cancellera Merkel van permetre recuperar la fallida Constitució europea i reconvertir-la, amb molt poques modificacions, en el tractat de Lisboa. I ara, altre cop, la presidència alemanya i el bon fer de Merkel tornaran a ser imprescindibles per consolidar l’aprovació del fons de recuperació i per liderar, juntament amb la Comissió Europea, la sortida de la crisi, a més de gestionar també la fase final del Brexit que, de ben segur, portarà molts maldecaps a la UE. Un cop més, Europa, la UE, els europeus, estem en mans d’Alemanya, i concretament de Merkel, que ara, en la part final del seu mandat, ens podrà demostrar la seva vàlua política, que excedeix la gestió del seu propi estat, per centrar-se en la viabilitat de la UE, que la cancellera veu com a necessària i útil, també per a Alemanya. Si Alemanya i si Merkel fan bé la feina que tenen prevista, que és molta, el món econòmic i social europeu i la ciutadania hi sortirem guanyant.
